Na Joana Rosauro Escandell és una eivissenca que va néixer a Mallorca fa 94 anys. El seu pare, nascut a Palencia, conegué a sa mare a Eivissa i després de casar-se se n'anaren a Palma a guanyar-se la vida. Allí nasqueren les tres filles que va tenir el matrimoni, entre elles na Joana, la més petita de les germanes. Malauradament, 13 dies després de venir al món, sa mare va morir. «Em dugueren a una dida a un poble de la Part Forana, Maria de la Salut, durant 19 mesos. Després vaig quedar amb la meua padrina, que era amiga de ma mare. Era una eivissenca que es deia Pepa Torres Serra», explica na Joana. A na Pepa i al seu home na Joana els considera els seus pares, ja que varen ser qui la cuidaren des que va morir sa mare.
I amb ells dos va anar a viure a Eivissa al cap de temps. S'establiren a Vila, al carrer d'Enmig de la Marina, que en aquella època tenia el nom de ‘calle Mayor'. «Vivíem en una planta baixa i teníem de vesins els de can Josepet, en Joan des Plátanos, na Fracisqueta, na Isabel..., era com una família», recorda na Joana.
Ella i les seves amigues del barri «on anàvem més era al moll. En aquella època hi havia les barques d'anar a pescar i les barraques. En haver dinat anàvem a prendre el sol a les barraques i vèiem els homes que se n'anaven a pescar».
A escola va anar a Sa Graduada, però no gaire temps perquè, segons diu, tenia mal cap i no va aconseguir aprendre ni a llegir ni a escriure. Així que quan va poder fer feina començà a fer habitacions a l'Hotel España, el primer que es va construir a Vila. Quan es va cansar, es va dedicar a treballar a cases de la ciutat.
Na Joana fa uns tres anys que viu a la residència de Cas Serres i ja els va avisar el primer dia que ella menjava de tot excepte peix. I no és gens estrany, ja que tant son pare com el seu home eren pescadors, així que el peix mai no va faltar a taula.
Després de festejar sis anys, na Rosaura es va casar quan tenia 25 anys amb en Toni Mesquida Marí, un jove que vivia al carrer de la Mare de Deu. «Cada dia em venia a veure abans d'anar a pescar. El primer dia que anàrem al cine ell tenia molta vergonya. Anàvem al cine Serra o al Pereira, però sempre havíem d'anar acompanyats», destaca na Joana, a qui també li ha agradat molt ballar.
Com a vesins de la Marina, es varen casar a l'església de Sant Elm «amb don Alberto. A casa de la meva sogra convidàrem als quatre vesins a xocolata i ensaïmades», recorda na Joana. Un temps en què els diners escassejaven i pocs podien anar de viatge de noces. «Tardàrem sis anys a casar-nos perquè no teníem pocs sous per comprar mobles. Cada setmana, quan fèiem ses parts. El meu home donava la meitat a sa mare i l'altra meitat se la quedava ell».
Na Joana i en Toni varen viure al carrer Fosc, a sa Penya. I recorda molt bé com el dia de la Mare de Deu del Carme s'embarcava tota la família cap a sa Torreta, a s'Espalmador, on passaven quinze dies de vacacions. «Muntàvem una tenda de campanya amb roba i amb l'alga fèiem els llits. El meu home i el meu fill anaven a pescar i després jo feia el dinar. Hi havia moltes famílies que feien el mateix», recorda.