Poques dones hi deu haver a Sant Carles tan treballadores com n’Eulària Torres Colomar, que el passat dia 2 d’abril va fer els 91 anys amb la intenció d’arribar fins al cent. «Érem deu germans i tots han mort vells. Tots eren guapos: amb pell fineta i bona gent. No tenien cap arruga», explica n’Eulària.
Ella va ser la setena dels deu germans que nasqueren a can Pere des Terç de sa Creu. La més grossa també era una al·lota, mentre que la resta eren al·lots. «Els pares tenien una finca molt grossa.
Teníem animals i tots sabíem què havíem de fer», assenyala. Després d’uns anys guardant del bestiar, «em posaren d’ama de casa a ajudar a ma mare. Entre setmana teníem feina, els dissabtes era per fer net i els diumenges per anar a missa i fer festa».
N’Eulària explica que s’encarregava de rentar al safareig de la finca la roba dels seus germans que feien el servei militar i els caps de setmana tornaven a casa. Un d’ells, en Vicent, «me l’estimava més. Sempre m’ajudava. Es va casar a can Marí des Canar i se n’anaren a França. Hi varen estar deu anys i després tornaren a Eivissa», recorda.
Guerra Civil
Quan va esclatar la Guerra Civil, el 1936, n’Eulària tenia tres anys. Un fet històric que recorden molt bé a ca seua. «Els rojos entraren pes Pou des Lleó i feren molt de mal per Peralta: anaven de casa en casa prenent animals i carros. Els de dretes, els contraris, pensaven que si es posaven amb metralletes a sa Cobertassa apuntant cap a la carretera els deixarien tots plans, però duien cavalleria que anaven davant dels que anaven a peu i quan els començaren a disparar tornaren endarrere», recorda. «Tots vengueren cap a la nostra finca. A casa va quedar ple de gent. Bastaren un ensurt de mort. Encara topàrem bé que no ens feren mal. Els de casa havien pastat, ens prengueren el pa, les sobrassades i tot el menjar», afegeix.
Els qui no tengueren tanta sort varen ser uns tiets i una cosina de la mateixa edat que n’Eulària, que moriren durant el bombardeig de Vila del 13 de setembre de 1936. S’havien amagat a la Fonda Cirer, situada al número 12 del carrer de Castelar, pensant que estarien més protegits que a ca seva. Es creu que al voltant d’una vintena de persones moriren per mor d’aquella bomba, entre ells els tres parents de n’Eulària.
Ella i el seu home, en Toni de Ca na Ribes, compraren el terreny on primer regentaren una botiga on venien de tot i després muntaren un restaurant, Can Toni Ribas. Això va ser abans de l’arribada dels hippies. O dels ‘peluts’, que així era com els anomenaven els eivissencs. «Compraven menjar, però a la terrassa no en volia cap perquè anaven carregats de flassades i ‘macutos’ i em deixaven les banques carregades de trastos. Jo els venia menjar i punt. Aquesta gent dormia per les feixes o per allà on podien», diu n’Eulària.
En qüestions de gastronomia, n’Eulària Torres n’és tota una experta. Diu que va aprendre de fer flaons amb una vesina de can Colomaret, de Sant Llorenç. Uns flaons que tenen un ingredient poc comú: el safrà pagès, que li dona «un coloret i un gustet molt bo. Qui menjava flaó d’aquell en quedava encisat». Les herbes eivissenques també són el seu fort: «N’he fet d’herbes que no hi cabrien dins un barco».