L’entrevista a en Toni Ribas Ribes, més conegut com en Toni d’en Xic, emesa al programa Sa Cadira des Majors de la Televisió d’Eivissa i Formentera (TEF), ofereix un retrat viu i proper d’un home profundament arrelat a la vida tradicional d’Eivissa, amb una trajectòria marcada per la feina, la família i una gran passió pel teatre.
Des de ben petit, Toni Ribas recorda la seva infància a Sant Agustí, en un entorn rural i senzill, on la vida girava al voltant de la família i el treball al camp. Amb el seu característic sentit de l’humor, explica que «a Sant Agustí, gairebé tots som Ribas Ribas» i que fins i tot a l’escola eren quatre al·lots amb el mateix nom: Toni Ribas Ribas. La seva etapa escolar, a les escoles velles del poble, no va ser especialment brillant, tal com reconeix: «No era gaire bon estudiant». Tot i així, conserva records vius d’aquella època, marcada per la manca de recursos i per una manera de viure molt diferent de l’actual: «L’autobús passava per davant casa, però no s’aturava mai», explica amb humor: «Havíem d’anar a peu o amb bicicleta. A vegades hi anàvem tres dalt la bicicleta. Jo vaig anar a una banda que li deien l’escola de Can Reganes. Era una banda que ni lloc hi havia, i sempre els darrers que arribaven ens feien estar dalt d’unes pedres, fora».
La seva joventut va estar marcada per la incorporació primerenca al món laboral. Amb només 13 anys ja treballava en un quiosc de platja d’un tiet seu, una experiència que recorda amb entusiasme: «No em donava sous, però jo tampoc feia gaire cosa... havia menjat dues o tres hamburgueses i era més feliç que el diumenge». Aquest primer contacte amb el turisme li va permetre conèixer visitants estrangers: «Allà vaig començar a parlar idiomes, i m’agradava molt».
Malgrat la dedicació a la feina, el teatre sempre ha estat present a la seva vida. Ja de jove va participar en petites representacions, com una desfilada de moda Adlib o una obra local, però no va poder continuar-hi amb regularitat per motius laborals. Amb els anys, però, ha recuperat aquesta passió, sobretot després de la jubilació. Tal com explica amb ironia: «Un ‘jefe’, quan em vaig jubilar, em va dir que jo havia viscut del ‘cuento’ tota la vida, i que això del teatre m’aniria bé». Avui forma part del Grup de Teatre des Molí, i viu aquesta afició amb entusiasme: «Ara no faig un duro, però m’agrada, gràcies a Déu».
Ribas defensa un estil interpretatiu natural i espontani, on la improvisació té un paper important: «No m’agrada estar encasellat... si et quedes una mica atascat, has de poder improvisar». Aquesta manera d’entendre el teatre li permet gaudir més de l’escena i connectar amb el públic.
En l’entrevista també parla de la seva experiència recent amb una obra dirigida per en Vicent Serra, basada en fets reals i ambientada en judicis antics. El seu paper, amb un toc humorístic, li resulta proper: «La naturalesa és sàvia... no m’ha costat gaire, el que més m’ha costat ha sigut memoritzar». Explica que els assajos solen durar uns dos mesos i valora positivament el treball amb el director, destacant la llibertat creativa que els ofereix.
Finalment, l’entrevista deixa veure un home sincer i autèntic, amb una mirada crítica però també nostàlgica sobre els canvis viscuts a l’illa. Recorda una infància feliç malgrat les dificultats: «Jo vaig tenir una infància bona, la veritat», i contraposa aquella vida amb la societat actual: «Ara mos queixam de tot». En definitiva, Toni Ribas representa una generació que ha viscut la transformació d’Eivissa i que troba en el teatre una manera de seguir expressant-se i compartint experiències amb els altres.