Ja no conserva la velocitat de la seva joventut però la memòria la manté intacta. Josep Marí Bufí, conegut per tothom com Pepe Serreta, té 91 anys i recorda com si fos ahir quan jugava a l'antic camp de futbol de sa Palmera –situat on ara s'aixeca l'edifici d'Apartamentos El Puerto, al barri des Pratet de Vila– amb el Rondalla, l'equip de la seva vida, a banda del Barça. «He jugat a futbol tota la vida. A sa Penya i a Dalt Vila fèiem equipets però no teníem pilota. Amb una calça de dona hi posàvem moltes coses dins i piconant fèiem la pilota», explica Serreta.
Aquest viler recorda com ell i els seus companys d'equip entrenaven a les sis del matí «perquè tots treballàvem» i assenyala que al Rondalla, l'equip on ell va jugar més anys i amb qui va aconseguir guanyar l'any 1947 la Lliga d'Eivissa, «ens deien l'equip dels pobres perquè molts dels jugadors eren fills de pescadors». I qui eren els rics? Ell ho té clar: «Els del Cadete, perquè eren de La Falange». Altres equips foren La Unión, el Baleares, l'Olímpic, l'Espanya, el Portmany o el Pitiús.
La seva posició al camp era la d'extrem per la dreta i assegura que era un davanter molt golejador. «Jo tenia fama per córrer; corria més que la pilota», recorda amb un somriure.
Serreta explica que el seu equip es creà a partir dels components de la Rondalla La Afición, concretament de Feliciano Matà. Al principi, la seva camiseta era groga gràcies al fet que «una dona del moll ens va tenyir els jerseis blancs que li duguérem». Després, quan l'economia del Rondalla va millorar, ja es compraren camisetes de color blau. «A la botiga de Can Matar compràrem tot l'equipatge perquè es fiaren de jo», assenyala Serreta, que recorda que els millors jugadors de l'equip eren el porter Pepe Labi, Garroves, Pep Frit i Pepe de sa Gallinereta.
El ball, una altra passió
L'afició que encara pot practicar és el ball de saló i cada setmana ell i la seva dona s'atraquen fins a Can Ventosa per ballar.
Pepe Serreta explica que quan treballava de barber –va estar 25 anys a la barberia d'en Vicent de sa Llòpia, a la Marina– els dissabtes acaba tard de fer feina perquè era el dia que més clients solien tenir. «Jo tenia a la barberia una camisa neta i planxada, em rabejava la cara i enc què fos el darrer ball anava cap al Club Nàutic, on hi havia orquestra amb violí, saxòfon, clarinet, trompeta i don Victorino al piano», recorda.