La llei 18/1978 de 15 de març, publicada al BOE de 19 de març, establia la creació d’una universitat amb seu a Palma de Mallorca (textual). Des d’aquell dia fins avui, 48 anys després, han passat moltes coses. Ja no som «una universitat amb seu a Palma de Mallorca», sinó que som la Universitat de les Illes Balears: una universitat oberta al món, situada entre les millors 1000 universitats a escala global (d’unes 50.000), segons el rànquing de Shanghai. Aquest recorregut reflecteix una transformació més profunda: la universitat moderna és un ecosistema de producció de coneixement —mitjançant la recerca— i de transmissió d’aquest coneixement, a través de la formació, la transferència i la interacció amb la societat. I és, per naturalesa, universal. El coneixement no reconeix fronteres, i la internacionalització no és un complement: és un tret estructural.
La UIB n’és un bon exemple. El curs 2024-25 vàrem acollir 405 estudiants estrangers d’intercanvi (i prop de 90 d’altres universitats espanyoles). A més, els estudiants estrangers representen avui el 5,3% del grau, el 13,7% del màster i el 26,1% del doctorat. Quan es va crear la Universitat, aquestes xifres eren, essencialment, del 0%. El camí recorregut és evident. I això sense entrar en la dimensió internacional del personal docent i investigador, que mereixeria un article a part. Aquesta obertura es reforça amb la participació de la UIB en l’aliança europea EUNICoast, que agrupa 13 universitats de territoris insulars i costaners i impulsa la cooperació en docència, recerca i innovació, contribuint a un espai europeu d’educació superior més integrat i al reconeixement del paper de les universitats en territoris perifèrics dins el projecte europeu.
Més enllà de les xifres, allò rellevant és el que aquestes dinàmiques generen. La convivència entre estudiants de diferents orígens enriqueix la formació, amplia horitzons i prepara millor per a un món interconnectat. I convé dir-ho amb claredat: no hem tengut cap problema de convivència. Ben al contrari, la diversitat ha estat un factor de cohesió i creixement compartit.
Hem passat d’una universitat local a una universitat global. Però la clau és la «glocalitat»: des de les nostres arrels contribuïm al món i, alhora, incorporam allò que ve de fora per enriquir-nos. No es tracta de diluir identitats, sinó de fer-les dialogar. Tal vegada el repte no és decidir si som locals o globals, sinó mirar-nos amb la mateixa exigència amb què miram els altres. La UIB ha demostrat que es pot contribuir al món sense deixar de ser fidel a un mateix.
Com deia Epictet: «Cap gran cosa no es crea de sobte, igual com no ho fa un raïm o una figa: primer ha de florir, després donar fruit i, finalment, madurar.» Les institucions també necessiten aquest temps. I la Universitat de les Illes Balears és avui el resultat d’aquest procés.
I aquesta és, en el fons, la millor resposta a qualsevol dubte: la feina ben feta, sostinguda en el temps, acaba parlant per si sola.