Rússia no té fronteres; només té extensions». Amb aquesta profunda reflexió va respondre Vladimir Vladimiròvitx Putin la pregunta que li formulava el president d'Armènia, Serzh Sargsyan, en relació a diversos conflictes que involucren, d'alguna manera, la intervenció russa, a repúbliques vesines. Les «extensions» de Rússia, per descomptat, són moltes i diverses. Escric aquestes consideracions quan diverses agències de comunicació reporten que un extens comboi humanitari que va de Rússia a l'autoanomenada «República de Donestk» ha estat escortat per tota una sèrie de cuirassats que –en escriure aquestes línies- ja han entrat dins territori d'Ucraïna. Mentre passava això, en Putin, a la readherida Crimea, ens obsequiava amb un discurs dels més moderats i suaus que se li han sentit durant aquests darrers mesos. Cada vegada que l'exèrcit rus comença una ofensiva seriosa, el president fa els discursos més moderats.
Fets i no paraules, deu pensar l'autoconsiderat enviat de Déu.
Si hi ha una basa que pot ser útil a les repúbliques que fan frontera amb Rússia (i en relació a les quals Rússia té alguna voluntat «extensiva») és la de l'economia. Les sancions aplicades per la Unió Europea i pels Estats Units podrien estovar una mica les pretensions russes de posar prèssing continuat a determinades repúbliques vesines. Certament, Putin i companyia ho porten amb un equilibri considerablement inestable. Fa uns anys varen maldar per reannexionar-se tot el que puguessin de Geòrgia, país vesí i amic d'Armènia, i acabaren dominant de facto les repúbliques d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia (ambdues de majoria russòfona, i minories osseta i abkhasa respectivament, a més d'una incipient minoria georgiana). Ara Geòrgia gaudeix d'una pau relativa, però sempre té a les portes territoris amb accés lliure per a les tropes russes, a les quals les autoritats locals els obririen el pas ben gustosament.
De res ha servit, en el cas d'Ucraïna, la pressura europea de signar un acord preferencial amb aquesta república. Malgrat els esforços d'acostament fets des d'Ucraïna, i de la resposta positiva donada des de les institucions de la Unió Europea, no s'ha pogut evitar el conflicte, amb vessament de sang, a l'àrea de Donetsk.
Les «extensions» de Rússia, d'altra banda, afecten països que formen part directament de la Unió Europea. Els més significatius són Estònia i, sobretot, Letònia. En aquests casos, el suport de Rússia a les respectives minories russòfones és més moderat i dissimulat. I compten, sense pensar-ho, amb l'alè que els dóna una certa intransigència interior (que, naturalment, es pot entendre pel temps de dominació russa i per la memòria històrica que afecta, encara, els seus respectius processos nacionals).
Però ara mateix no podem analitzar l'afany expansionista rus amb els mateixos paràmetres que usàvem per parlar de la Guerra freda, abans de la caiguda del Mur de Berlín. El món s'ha fet molt més complex. D'alguna manera, certament, el lidera Amèrica. Però hi ha diverses potències regionals que cada dia compten més, en els afers de l'escaquer mundial. Posem que parlam de la Xina, que ja s'ha unit clarament al Japó en la lluita per l'hegemonia a l'extrem orient. O de l'Índia, amb totes les seues extraordinàries desigualtats, però amb un dinamisme tant econòmic com intel·lectual que la posa en una posició puntera, també, a nivell mundial.
També hi juga un paper important això que, en termes una mica excessivament englobadors i per tant boirosos, se'n diu el món àrab. En aquest cas, no hi ha un lideratge clar, encara que sota mà l'intenti l'Aràbia Saudita. Però sí que ens trobam davant un xoc de civilització, perquè és l'únic actor mundial que ens planteja un sistema de valors radicalment diferent de tota la resta. I, juntament amb aquest sistema de valors, una liquiditat que tampoc no té ningú altre. Fixem-nos com s'ha construït, com si es tractàs d'una mena de tempesta espontània, un estat islàmic a cavall de Síria i l'Iraq, que ja té unes conseqüències devastadores, per exemple, per als cristians de Nínive i els seus encontorns, a l'Iraq. I fixem-nos també com aquest conflicte ha canviat radicalment alguns paràmetres. Ara mateix, qualsevol país de la Unió Europea (i França s'ha posat a donar exemple) pot donar suport amb armes i amb tot el que calgui al Kurdistan meridional (part del Kurdistan que es troba dins Iraq, amb capitalitat a Erbil, on hi ha la ciutadella habitada ininterrompudament durant més segles de tot el món). França mai havia donat suport a una «regió» al marge del seu estat, i molt menys si aquesta «regió» aspira a la plena independència política. El xoc de civilitzacions, per tant, està trastocant alguns esquemes que semblaven fonamentals.
No som, per tant, davant una nova Guerra freda, però sí davant una intensificació d'hostilitats que, amb una mica de perspectiva, ens poden semblar més pròpies del segle passat que no de l'actual… mesclades amb d'altres ben modernes, que tenen un regust encara de molt més endarrere.