Va ser una alegria, quan, ara fa tres anys, sabérem que havien concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a l'entranyable amic i extraordinari historiador i erudit Josep Massot i Muntaner. Vàrem tenir ocasió de celebrar-ho al Palau de la Música Catalana. I ens quedà un regust de boca ben agrable.
Enguany el màxim guardó de les lletres catalanes ha estat concedit a un altre mallorquí il·lustre, el professor Joan Veny i Clar. En Joan Veny ha destacat, al llarg de la seua carrera, com a dialectòleg, com a geolingüista, i com a professor, amb una còrrua notable de deixebles. Com a estudiós de les variants de la llengua catalana, el professor Veny ha publicat diversos llibres de divulgació (generacions d'estudiants han utilitzat Els parlars catalans per fer una primera aproximació a la variació interna de la nostra llengua), i ha participat en la direcció d'una obra extraordinària: l'Atles lingüístic del domini català, probablement el més destacat d'Europa, entre els atles de les seues característiques.
Com tots els savis, en Joan Veny és una persona senzilla i pròxima, afable, de tracte cordial, sense ombra de pretenciositat ni de vanaglòria. Resulta, per tant, doblement agradable saber que li ha estat concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
En la persona d'en Joan Veny coincideixen dues circumstàncies que comparteix amb d'altres guanyadors del Premi d'Honor: és lingüista i és mallorquí. Alguns lingüistes il·lustres han rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, al llarg de la trajectòria del guardó (Joan Veny rep el quaranta-setè): entre ells hi podem comptar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Corominas o Ramon Aramon. També en Josep Massot i Muntaner pot entrar perfectament en la nòmina dels lingüistes. Per què hi ha un seguit de lingüistes que reben un premi que, aparentment, hauria d'anar dirigit bàsicament a literats? La raó és ben senzilla: la matèria bàsica de la literatura, el material primigeni de les lletres és la llengua. I, en el nostre cas, el reconeixement a persones que han treballat fonamentalment el camp de la llengua, des d'una literatura no creativa, resulta, des del meu punt de vista, completament lògic.
En l'altre aspecte, com a mallorquí, com a ciutadà de les illes Balears, ve a sumar-se als que han rebut el màxim guardó de les lletres catalanes en d'altres ocasions. Ja fan la mitja dotzena els balears que han estat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El primer va ser Francesc de Borja Moll, per la seua ingent tasca al capdavant del Diccionari Català-Valencià-Balear, impulsat per Mn. Antoni M. Alcover. Moll va rebre el premi l'any 1971. L'any 1982 va ser guardonat amb el Premi d'Honor el poeta Josep Maria Llompart, destacat poeta mallorquí i home de combat a favor de la llengua catalana i de la recuperació de la nació. L'any 1989 el rebia en Marià Villangómez, el nostre poeta més destacat, eivissenc il·lustre i literat i traductor pulcríssim. I haguérem d'esperar fins al 2007 perquè un altre ciutadà de les Balears rebés el màxim guardó de les lletres catalanes. Va ser el novel·lista Baltasar Porcel, autor d'algunes de les millors novel·les en català del darrer segle. D'aquests, ja no ens en queda cap.
Tenim vius i productius en Josep Massot i Muntaner (Premi d'Honor 2012) i en Joan Veny i Clar, tot just acabat de guardonar. Una de les condicions per a la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes és que qui el rebi ha d'haver destacat en la defensa de la llengua, la cultura i els valors cívics del país. No basta ser un escriptor o un lingüista extraordinari, per rebre aquest guardó: també s'imposa la condició d'actuar com un català exemplar. I en Veny també destaca poderosament en aquesta dimensió cívica. I no ha pogut expressar millor el seu desig, per a la llengua catalana, de cara al futur. El professor espera que hi hagi "un futur més o menys pròxim de llibertat" que permeti la plena recuperació de la llengua catalana, és a dir que "permeti a la població de tot el territori català viure una llengua amb tota la seua normalitat". Perquè això digui possible –ja ho ha dit el mateix Veny- el català ha de gaudir d'una oficialita prioritària dins el seu propi territori, i s'ha d'acabar amb l'etapa d'"imperialisme lingüístic".
Esperem que l'exemple cívic, l'exemplaritat humana i la capacitat de feina, d'investigació, de dedicació de Joan Veny constitueixin un poderós al·licient perquè la saba de la llengua, per dir-ho en termes de la Renaixença, circuli plena de vida per l'arbre de la pàtria.