Aquests dies es parla molt de Transparència. Es parla d'incrementar la transparència dels governs, de reformar la Llei de transparència, d'acostar l'administració als ciutadans, d'obrir les finestres i orejar les sales de plens i els despatxos...
Se'n parla molt, però només se'n parla. De moment, la transparència, no s'aplica.
De moment, el que estam veient a Eivissa és que les negociacions entre els partits que hauran de governar es produeixen amb la tradicional opacitat, quasi en secret, d'amagat...; potser no se'ns escamotejarà la foto, però sí el contingut. I, en aquestes negociacions, un parell de paraules, encara que es diguin fluixet i amb la boca tancada, valen molt més que una imatge: la foto de quatre polítics somrients no val gaire cosa.
Un parell d'exemples que il·lustraran el que estic dient. Comencem per la negociació Podemos-PSOE per al Consell d'Eivissa: la primera trobada, simplement protocolària, es va produir en i amb la presència dels mitjans de comunicació; a partir de la segona, quan ja es comença a parlar una mica més seriosament, la porta ha quedat tancada. Segons em va explicar un dirigent de Podemos, la porta tancada es deu a una «petició del PSOE». Bé, però també podria Podemos marcar les seves pròpies condicions, segons les presumptes noves exigències de transparència. Del PSOE o del PP ja suposam que s'estimaran més la porta tancada que les finestres obertes.
El segon exemple: la negociació a tres bandes PI-Reinicia-PSOE per a l'Ajuntament de Sant Antoni. Certament, s'ha publicat abundant informació sobre les seves trobades, que permet imaginar com han anat les negociacions, però s'ha tractat sempre de declaracions arrencades pels periodistes a una de les parts, bastant parcials. En realitat, no sabem gaire del cert com s'ha produït l'acord. Un esperava de Reinicia una major voluntat de canviar les normes del joc.
Aquestos són dies d'inevitables pactes, negociacions, canvis de cromos i repartiments de cadires; perquè sempre, tard o d'hora, hi ha un repartiment de cadires: «aquesta l'escalfaré jo, aquesta l'escalfaràs tu». Però, per alguna mena de fals pudor, com si haguessin arribat a casa estranya i estiguessin avergonyits, els nous polítics es neguen a parlar de cadires, almenys públicament.
Crec que els electors tenen dret a saber alguna cosa més. No vull dir que hagi d'assistir a les negociacions sempre i en tot moment una cohort de periodistes. Però, no sé..., què tal una roda de premsa conjunta de tant en tant amb totes les parts?...; a meitat del procés, no quan ja tot estigui resolt... Fins a quin punt és just que els elegits escamotegin als electors aquestos procediments? No és una distorsió de la democràcia, que els partits es reparteixin les cadires a porta tancada?
En matèria de dret a la informació, a Espanya, anam endarrere; ja pot dir la Constitució el que vulgui. Les rodes de premsa sense preguntes han fet desgraciadament famós el govern de Rajoy. És la nova forma de governar unidireccional: el Govern parla, emet, però no ademt preguntes.
Això és paregut: els negociadors ens ofereixen un resultat final, però, per moltes preguntes que fem, no sabrem com s'hi ha arribat.
És aquest el camí? Seran generals aquestes pràctiques durant tota la lesgislatura?
Evidentment, els representants electes tenen tot el dret, des del punt de vista legal, a comunicar el que vulguin i quan vulguin de les seues negociacions: la gent els ha votat i són ells els elegits per utilitzar la sobirania dels ciutadans. Però el problema és que, en els darrers mesos, se'ns està venent permanentment la moto de la transparència, sobretot des de les formacions emergents (però també des del PSOE). I jo veig la moto. Però no veig la transparència per enlloc. Deu ser que és massa transparent...
Si aquesta és la nova política, de moment, es pareix bastant a la vella.
De veritat algú creu que, un govern que s'ha segellat a porta tancada, després actuarà de manera transparent?
Crec que, a les Pitiüses i a Espanya en general, sempre hem tengut el mateix problema: els polítics, per alguna raó, es pensen que els ciutadans els hem d'estar agraïts; després de les eleccions, s'obliden de forma immediata dels que els van anar a votar; com si els hagués caigut una pedra pel cap. Però, en primera i en darrera instància, la capacitat de decisió que ara acumulen els càrrecs electes és una transferència de poder dels electors; no prové de la direcció del partit, ni de Déu, ni de cap assemblea.
Prové del poble i és al poble a qui haurien d'anar dirigides les explicacions.