Una situació que sempre em resulta interessant, encara que sigui perquè no passa massa sovint, és quan un fet històric crea un cert debat social. Acostuma a tractar-se d'una excel·lent oportunitat per reconstruir relats, informar i superar mals tràngols del passat. Sembla que a rel de la desafortunada piulada de la vicepresidenta del Consell Viviana de Sans s'està donant una d'aquestes situacions a Eivissa. El Periódico de Ibiza va publicar una petita notícia parlant sobre els Fets del Castell i la memòria de les víctimes de la Guerra Civil a Eivissa. En aquest, vaig trobar a faltar unes quantes dades de relleu, sumades a algunes valoracions del Sr. Torres Peters, canonge de la Catedral d'Eivissa, que responen més al relat construït durant 80 anys que a la realitat històrica que ara coneixem. Això em va fer impossible no escriure aquesta resposta. Malgrat que aquests foren uns fets ominosos amb els quals ningú, o pràcticament ningú, està d'acord, no podem deixar aquesta oportunitat per avançar com a poble i reconciliar-nos amb el nostre passat.
En primer lloc m'agradaria assenyalar l'encert al relatar la tragèdia del 13 de setembre. 92 persones innocents, mai es va demostrar el contrari, foren cruelment metrallades per unes milícies totalment descontrolades i segons sembla com a resposta al bombardeig de sa Marina que anunciava el desembarcament franquista. El govern republicà, ferit de mort des del cop del 18 de juliol del 1936, fou incapaç de controlar aquestes milícies. La pobra II República Espanyola sembla que hagi de carregar sobre les seues espatlles a més d'amb les seues pròpies tragèdies, amb les que varen succeir malgrat seu. En aquesta categoria entra el trist assassinat del Bisbe Huix, interceptat i afusellat per un escamot quan el govern intentava salvar-li la vida; aquest detall no fou esmentat en la missa del 5 d'agost, a la que vaig tenir ocasió d'assistir i en la que Huix va ser homenatjat.
Després del crim comès en el Castell, gran part dels milicians i dels republicans autòctons fugiren cap al País Valencià i altres destinacions. Després d'això es va donar una brutal repressió, amb més de 100 morts afusellats contra el mur del Cementiri Vell. Un moment, si els republicans havien fugit, qui fou assassinat? Vesins, pagesos i persones que d'una manera o una altra hi havien col·laborat (voluntàriament o sota coacció) amb les forces milicianes. Aleshores, és aquí on el comentari del canonge de la catedral pot resultar dolorós, ja que diu que a les víctimes republicanes (sic) no els hi hagués agradat figurar en la llista o ser enterrades en la Catedral; a això només tenc una resposta: ningú els hi ha preguntat, segueixen enterrats en foses comunes, una d'elles en el Cementiri Vell. Molts d'aquests assassinats eren catòlics de mentalitat tradicional o no, això tampoc se'ls hi va preguntar. En la línia dels comentaris del canonge, afirma que una placa que acusa de tan terribles crims a les Hordas Marxistas (sic) no és ofensiva; bé, no ho és excepte pels marxistes o la gent que prefereix no seguir creient-se aquestes històries ni parlar en aquests termes de clares connotacions franquistes.
Les víctimes d'aquestes barbàries han set homenatjades només en part. Els assassinats del Castell tenen una placa amb els seus noms en el seu lloc de descans, totes les víctimes (des de fa poc, i segons el canonge, no de bona gana) tenen dues; cal dir que la creu del Cementiri Vell conserva simbologia franquista en la seua part posterior.
Sembla evident que només la meitat de les víctimes ha sigut homenatjada a Eivissa, l'altra meitat és una gran desconeguda pels eivissencs, molts dels quals fins i tot ignoren l'existència de la fosa del Cementiri Vell. Per compensar aquesta situació i tancar d'una vegada per totes el cercle, als assassinats per les forces franquistes se'ls ha de retre un homenatge digne; i amb això, juntament amb els assassinats pels milicians, podrem recordar a totes les víctimes innocents que foren assassinades a la nostra illa. El fet de canviar les inscripcions de les creus o la placa del terra de la catedral fou un avenç; no obstant això, encara queden coses per fer. Des de l'Ajuntament d'Eivissa farem el possible per la memòria i la dignitat de totes les víctimes; els eivissencs ens mereixem tancar el cercle i saber tota la història, no només una meitat. Des del debat pacífic i apaivagat tots junts podrem superar els moments tràgics de la nostra història.