La matinada del dia 15 d'octubre ha fet exactament setanta-cinc anys de l'afusellament, de l'assassinat, de Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. Companys va ser l'únic president democràticament elegit, líder d'un país democràtic, que va morir a causa de la Segona Guerra Mundial. No es tracta d'una dada menor. Crec que, només per aquest fet, el fet s'hauria de commemorar arreu d'Europa, com a símbol del que mai no hauria de poder tornar a passar.
Vaig ser testimoni presencial, a Barcelona, de l'acte solemne en què l'ambaixador de França i l'ambaixador d'Alemanya, conjuntament, al Palau de la Generalitat de Catalunya, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, varen demanar perdó pel vil assassinat del president Companys. Tots dos països en tenien una part de culpa, encara que no fos la màxima. Alemanya, perquè varen ser les SS les que detingueren Companys i el lliuraren a Franco. França –aleshores ocupada per Alemanya- perquè el president Companys va ser detingut dins territori francès. L'acte va ser solemne i emocionant. Alemanya i França acceptaven la seua culpa en la mort de Companys i en demanaven, solemnement, perdó, al poble de Catalunya.
Els representants nacionals del país que va assassinar Companys, emperò, encara no han demanat perdó ni han fet res de res (que no fos, sovent, insultar la memòria del President). I no s'hi val a dir que ara Espanya té un govern democràtic, que no té res a veure amb el franquisme, etc, etc. Tampoc a França manen els de Vichy, actualment. Ni a Alemanya tiranitzen els nazis. Però ambdós països han assumit que els vils criminals que portaren Companys davant el pelotó d'afusellament eren, en part, dels seus països. Ambdós països han assumit que el President va ser detingut dalt sòl francès (i França no el va poder o no el va voler defensar) i que els que el varen detenir eren alemanys (encara que no tenguin res a veure amb el govern democràtic actual). És perquè, precisament, actualment hi ha un govern democràtic, tant a França com a Alemanya, que aquests països assumeixen les seues malifetes històriques. El que varen prèmer el gallet, emperò, eren espanyols. I ara callen com a morts.
Ja sé que la figura de Lluís Companys és una figura històricament controvertida. Els catalanistes més independentistes troben que no ho era prou (encara que va proclamar l'Estat català –un estat efímer, llavors- l'octubre del 1934). El solen mostrar com a contrapunt d'un patriota de pedra picada com era Francesc Macià, qui, malgrat tot, va haver de renunciar a la recentment proclamada República Catalana, l'any 1931, per recuperar una Generalitat de Catalunya, més dependent i escarransida. Fins i tot hi ha historiadors que afirmen que, al principi de la guerra (in)civil del 1936-39 hi va haver un complot dins els sectors més catalanistes d'ERC per assassinar el president Companys. En la mateixa línia de controvèrsia, hi ha qui acusa Companys d'haver permès els desordres revolucionaris del principi de la guerra. Però historiadors com el monjo montserratí Hilari Raguer recorden que Companys va fer mans i mànigues per salvar milers de religiosos d'una mort segura a mans dels escamots anarquistes o comunistes.
Tots coincideixen, emperò, en el fet que la mort de Companys dignifica (segons els detractors), o dignifica encara més, la seua vida i la seua acció de govern. Des de fa setanta-cinc anys, per als catalans (i per a tots els que senten un mínim de solidaritat amb el poble de Catalunya), Lluís Companys i Jover és el president màrtir. Va morir amb la consciència tranquil·la, convençut que havia fet el millor per a la seua gent, malgrat no haver pogut evitar la tragèdia.
Que els jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagin cridat a declarar el president Artur Mas exactament en el 75è aniversari de la mort de Companys, als jutjats situats a l'Avinguda Lluís Companys, és una estupidesa de tals dimensions o una provocació tan bàrbara que desacredita, aquest fet tot sol, qualsevol sentència que aquests individus puguin emetre.