La informació més vista a alguns mitjans fa un parell de dies era la morrejada entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech: el bilingüisme en sentit literal. Que es besin dos tipus de Podemos o d'un grup afí no hauria de ser cap notícia. La bomba seria que es besassin en Rajoy i en Pedro Sánchez.
No anam mica bé. A la política-espectacle, els diputats es besen, s'escridassen i s'acusen d'homicidi. Indiscriminadament. Les bufetades es reparteixen gratis i amb la mà ben oberta, que fa més menys mal però resulta més humiliant. Ses senyories es besen no sabem si amb llengua o sense. Lo que necesitas es amor.
Jo, que som un il·lús, havia esperat que la nova política ens portaria nous arguments, noves idees, o, almenys, el reciclatge de les velles en alguna cosa que paregués novetat. Ni tan sols això.
De moment, al Congrés dels diputats, els arguments estan quedant en segon lloc, al fons del traster, amb la liquadora, la canya de pescar i els vestits passats de moda. El que importa és la cacofonia. La traca. Pum pim pum pam pim pum pum. Se li ha de reconèixer a Pedro Sánchez l'esforç d'escriure un discurs inútil d'una hora i mitja (com es fa, per escriure damunt de paper mullat?...). Se li ha de reconèixer a Albert Rivera l'habilitat de presentar-se com un actor moderat entre tant d'histrionisme. Però la nova política és qüestió de decibels: no sentireu el soroll del mar, no sentireu parlar la gent, no sentireu res més. La nova política és la política-espectacle. Entre La sexta noche i el Congrés dels diputats no hi ha cap transició, no hi ha diferència entre el prime time i la cambra de representació dels espanyols, no hi ha diferència entre l'audiència i els votants.
Han sortit els gladiadors i el públic intueix l'olor de sang. És la victòria definitiva de la televisió damunt de la democràcia. La dictadura de la simplificació: les noves lleis tendran 140 caràcters, igual que els tuits; els diputats votaran me gusta o no me gusta a través de Facebook; en lloc de parlar s'enviaran emiticons per Whatsapp. Per què som tan telegènic?, deuen pensar alguns mentre es miren al mirall, just després de posarse la crema facial regeneradora. Per què som tan sexy?...
És urgent que les dones ocupin el primer lloc de la política. Ada Colau, com a alcaldessa de Barcelona, està fent un paper molt més digne que els mascles alfa de la política nacional. A l'altra banda de l'espectre polític, si t'ho pares a pensar, resulta ben extraordinari que, al PP, encara no hagin fet fora en Rajoy per posar-hi na Soraya.
Però ara ni tan sols és moment de na Soraya. Ara, probablement, li toca governar a l'esquerra; s'acosta el dia que els de Podemos, els que tant han esperat, els que han definit tan habilment les estratègies, hauran de governar o participar decisivament en la política. Ja ho estan fent a les Balears i a les Pitiüses. I a les pròximes eleccions la gent no els jutjarà per la traca, ni tan sols pels focs artificials. La gent mirarà si la seua vida és millor o pitjor, i votaran en conseqüència. Aquesta està sent la campanya electoral més llarga de la història. Potser els espectadors (perdò, volia dir els electors...) arribarem a estar- ne farts.