Durant aquests darrers anys, des que em vaig reincorporar a l'activitat docent, he passat per una sèrie d'experiències que, malgrat que hi ha qui diu que no em manca imaginació, mai no m'hauria imaginar d'arribar a experimentar. Deu ser cosa de l'edat, o potser el món va canviant de manera que no havia acabat de capir. O tenc un coneixement limitat de la nostra societat, cosa ben possible, tenint en compte la complexitat creixent. Siga com siga, totes les experiències resulten enriquidores, i de totes se'n pot aprendre alguna cosa. No s'ha de perdre l'ocasió de trobar el costat positiu de les coses.
Una d'aquestes experiències quasi religioses la vaig tenir allà devers mitjan setembre, quan, demanant-li a un dels meus alumnes per quina raó no portava el llibre de text, em va respondre que l'ajuntament encara no n'hi havia donat. Vaig suposar que es tractava d'una família molt necessitada, i que, com sempre pot ocórrer a la vida, comptava amb el suport social per poder accedir als llibres de text. Tampoc no és tan estrany, ni ens ha de sorprendre, en una època de crisi aguda com la que passam. Però, en acabar la classe, la criatura no es va poder estar de mostrar el mòbil últim model que s'havia comprat i amb el qual es dedicava a xatejar amb algun amigatxo. Més endavant, em va contar, el mateix infant, que durant l'estiu es treia uns calerons a través de l'execució de determinades activitats artístiques. Dit d'una altra manera: no es tractava d'una família que no es pogués pagar els llibres de text, sinó que devia tenir altres prioritats. I, per alguna raó que encara se m'escapa, consideraven que no havien de portar llibres de text fins que l'ajuntament no els els “donàs”. Dret adquirit? Per què? En base a què? I per què aquesta família, precisament, i no una altra? N'hi devia haver, de més necessitats, a Eivissa? N'hi havia de més necessitats que compraven llibres de text i altre material escolar, potser llevant-s'ho d'altres necessitats? No vaig deixar de restar en un cert estat de perplexitat.
Aquesta experiència encara em va colpir més que aquella classe que em vaig passar al·lucinant perquè infants mocarrellosos no deixaven de demanar-me clínex, com si jo n'hagués de ser el seu proveïdor, en comptes de fer de professor de Llengua Catalana.
L'experiència amb els mocs i els clínexs em va fer tocar de peus a terra i reconsiderar en profunditat el paper del professor (sigui mascle o femella) en un institut, a Eivissa, a principis del segle XXI.
Curat d'espants, ja estava a punt de repartir-me amb l'ajuntament diversos aspectes de la puericultura que se suposaven adscrits a pares i mares, suposant sense cap mena de dubrte que aquí s'acaben les nostres responsabilitats paternes. Tant les meues envers els meus alumnes com la de l'ajuntament cap als esmentats infants. Però m'equivocava. Immediatament després del desallotjament de determinats immobles de propietat municipal al barri de sa Penya, vaig poder llegir a l'Ara Balears, de la mà de n'Armando Tur, les declaracions d'un pare que reclamava : « volem saber què passarà amb els infants ». Ho tornava a tenir tot cap per avall : per alguna raó que se'm tornava a escapar, els infants, potser només en aquell barri, no eren responsabilitat dels pares. “Si no ho saps tu…”, vaig pensar. Però, un parell de línies més avall, l'individu en qüestió m'ho va acabar d'aclarir: “l'ajuntament no pot permetre que el meu fill dormi al carrer”. Ahà! L'ajuntament no ho pot permetre. I tu, pare d'aquest infant? I tu, responsable d'aquest nen que, entre tu i la teua parella, heu portat al món ? Tu pots permetre que el teu fill dormi al carrer ? O l'educació del teu fill, la seua tutel·la, la seua seguretat, el seu benestar, el seu comfort, són responsabilitat municipal?
Vaig arribar a la conclusió que, a la nostra illa (i m'imagín que no en tenim l'exclusiva), hi ha infants que són, diguem-ho així, “fills de l'ajuntament”, perquè els pares han dimitit de les seues responsabilitats més elementals. Per això l'ajuntament els ha de comprar els llibres de text, ha d'enviar els municipals perquè els infants vagin a escola, ha de proporcionar-los manutenció encara que els progenitors només s'aixequin per portar-los a dinar i no els tenguin escolaritzats, ha d'assegurar-los un sostre i, malgrat tot, no els pot salvar dels pares que, per desgràcia seua, els han tocat.
Que ningú no em véngui amb la història que es tracta de diferències culturals, ni vulgui tacar amb comportaments tan miserables la reputació del bon poble caló romaní. Aquí hi ha quelcom més de fons que necessita remei immediat. Pel bé d'un caramull d'infants que ho pateixen.