El contrari del que passa a les pel·lícules de l'oest, a la nostra història el cavall del dolent sempre corre més que el cavall del bo; el del dolent és un cavall meteòric, invisible, quasi omnipresent; el cavall del bo pateix anèmia, està raquític. El xèrif fa dies que es va treure l'estrella del pit i va llençar la pistola a una séquia putrefacta. Els calabossos de la presó són buits. Al desert els coiots udolen. Udolen i esperen. Al saloon sona un piano metàl·lic. Ningú no sap on deu ser el xèrif. La seva estrella no brilla en absolut.
El Salvatge Oest és un lloc de petits propietaris, grangers en la seva millor part; cases disseminades aquí i allà...; gent que treballa i que no és en tot el dia a casa, alguns que només hi són de pas. Per això als dolents els agrada tant el Salvatge Oest: es poden amagar més ràpid, poden fugir més de pressa, poden aparèixer aquí i reaparèixer allà; el Salvatge Oest és un lloc difícil de controlar.
Però els grangers han començat a organitzar-se: estan farts que els robin; s'envien senyals si veuen cap indici sospitós, han començat a fer batudes, munten guàrdia, s'estan preparant...; són gent desesperada. A l'aire hi ha la tensió, l'assumpte s'està descontrolant.
El xèrif s'adona que ha de fer alguna cosa i decideix aparèixer. Els mostra als grangers un paper ple números, la prova del seu èxit: la major part dels dolents han estat detenguts, no hi ha pràcticament robatoris; de fet, es podria dir que no hi ha dolents al Salvatge Oest... Ho diuen les estadístiques!... És massa tard. El granger ni tan sols el mira, mentre transporta un tauló ben fort; l'altre ha dut una corda ben gruixuda... Al Salvatge Oest les estadístiques no serveixen de res.