Acabam de celebrar les Festes de la Terra, festes que, d'alguna manera, marquen el començament de la "memòria històrica" dels eivissencs (més enllà de la pura arqueologia). Té una lògica que aquestes festes marquin la nostra memòria històrica, tenint en compte que els eivissencs actuals som descendents (almanco una part) dels que varen arribar aquí l'any 1235, amb les tropes comandades per Guillem de Montgrí. Per això, també, Jaume I, l'Alt Rei En Jaume, és considerat, de manera prou generalitzada, com el «pare fundador» de la Nació.
Escric això inspirat per una polèmica, bastant sostinguda en el temps, molt viva sobretot a la Catalunya continental (però també entre nosaltres), sobre els fets que mereixen referència en el context d'això que en deim «memòria històrica». En Jaume Collboni, en relació al centre més important que s'ha fet a la Catalunya continental per recuperar la memòria històrica (em referesc, naturalment al centre del Born), deia que no formava part de la seua memòria històrica (de la qual, en canvi, sí que en formava part el Camp de la Bóta, o el fossat de Montjuïc). Per a l'ajuntament de Barcelona, la Coronela, la milícia que va resistir durant un any el setge borbònic a la ciutat, no forma part de la memòria històrica. Enguany serà la Generalitat qui aculli la Coronela a l'hora d'iniciar la desfilada per fer l'ofrena a Rafel de Casanovas.
De tot plegat em sorprèn la, diguem-ne, «memòria històrica selectiva» que tenen alguns. Se suposa que la «memòria històrica» fa referència al conjunt de la Història, i no només a determinats fets, per punyents i influents que hagin estat en les nostres vides actuals.
Alguna vegada ha llegit (i escoltat) crítiques al fet que entre nosaltres destaqui la conquista catalana de 1235 com un fet lligat a la memòria històrica dels eivissencs i formenterers. L'al·legació crítica resulta ben elemental: estam celebrant una conquesta militar, en la qual nosaltres vàrem ser els conqueridors i els àrabs que vivien pacíficament a les nostres illes varen ser els vençuts, els sotmesos. Certament, la cosa va anar així. Però no crec que tengui el mateix sentit celebrar aquell 1235 havent patit per enmig el 1715 que si en aquesta segona data no hagués passat el que va passar. Si les illes d'Eivissa i Formentera fessin part d'una nació catalana independent, la celebració de la Conquesta tendria un toc nacionalista, un toc polític poc adient per al que consideram políticament correcte. Però hi ha hagut per enmig –ai, la memòria històrica!- una nova conquesta, la de 1715, que va deixar els eivissencs de llavors (i fins avui) a mercè d'un Estat espanyol que no ens considera seus, per molt que la majoria dels nostres conciutadans el tenguin per propi. Amb el 1715 per enmig, les Festes de la Terra cobren una nova dimensió i tenen un significat substancialment diferent.
L'any passat vàrem celebrar, així com vàrem poder, la conquesta borbònica de 1715, en què les Balears –Menorca a banda- vàrem perdre el poc que ens quedava de sobirania pròpia. A Mallorca, la celebració del tres-cents aniversari de l'ocupació borbònica ha estat la commemoració històrica amb un desplegament civil més important de la història de l'illa (més de tres-cents actes, amb una minsa participació institucional, per cert). A Eivissa no en vàrem fer tants, però pens que també es va celebrar amb una certa dignitat (altra vegada, bàsicament, des de la societat civil, com si a les institucions els fes por de commemorar aquesta part de la nostra «memòria històrica»).
Certament, la part més acostada en la memòria de fets que han marcat la nostra història és la més punyent, perquè efectivament forma part de la memòria real d'alguns dels nostres conciutadans. La guerra dita civil -1936-39- ha marcat el gruix de les activitats vinculades amb la recuperació de la memòria històrica. I ho ha estat perquè les seues conseqüències tenen una dimensió més acostada, més pròxima i més evident per a la major part de la nostra societat. Però la memòria de la Història va més enllà de la memòria de nosaltres i dels nostres pròxims. Per això no n'hauríem de bandejar cap part. Perquè, a més, totes, d'alguna manera, ens marquen allò que som avui i condicionen el que serem demà. Tot i que, per descomptat, jo no crec en la inexorabilitat de les coses, perquè el curs de la Història el podem moure, canviar i redireccionar. I això ho decidim les generacions actuals, i ho decidiran les futures.