L'economia balear del anys vint era, dins l'entorn econòmic espanyol, una extraordinària excepció per la seva capacitat per integrar-se en els mercats internacionals. Mallorca i Menorca tenien una agricultura moderna i competitiva, una indústria ben desenvolupada i un diversificat sector serveis que oferia finançament i transport en bones condicions. La nostra illa d'Eivissa sempre havia anat un poc endarrerida, però en aquells moments la seva economia ja mostrava símptomes evidents de modernitat. L'explotació de Ses Salines era una empresa dotada de tot tipus de mitjans industrials: locomotores, remolcadors, molins mecànics, etc. que enviava la seva producció als països del Nord d'Europa. L'agricultura illenca havia abandonat totalment els plantejaments autàrquics i centrava la seva producció en oferir ametlles i garroves als mercats internacionals, i ordi i productes forestals als espanyols, en contrapartida, la major part dels aliments consumits pels eivissencs venien de fora. A finals dels anys vint els pagesos eivissencs havien après a produir per vendre i comprar per menjar, una arriscada aposta que els tornava dependents del comerç però els prometia un elevat nivell de benestar. Fins i tot Eivissa s'incorporà a l'economia industrial l'any 1925, quan obrí les seves portes la fàbrica de gèneres de punt Hijos de Ventosa, que ocupava més de cent treballadors.
És dins aquest context de dinàmica efervescència econòmica que el turisme arrelà primer a Mallorca i després a Eivissa, un fet gens sorprenent. Els turistes necessitaven transports eficients i puntuals per arribar a la seva destinació i visitar-la, i allotjaments moderns, de manera que només una economia ben desenvolupada podia acollir-los en aquells anys. A Mallorca, el fenomen turístic adquirí proporcions notables l'any 1903, quan es va inaugurar el Gran Hotel de Palma de Mallorca. Es tractava d'un establiment de cent habitacions que ocupava un esplèndid edifici modernista dotat amb totes les comoditats i avanços tecnològics del moment: enllumenat elèctric, ascensor, calefacció central, etc. La seva explotació comercial no fou, en un principi, gaire brillant, però es convertí en un bon negoci en els anys vint quan el turisme internacional esdevingué un costum sòlidament arrelat entre els nous professionals europeus: metges, mitjans empresaris, directius de grans empreses, etc.
El Gran Hotel de Palma fou, sens dubte, el model que inspirà al metge Villangómez en la seva "locura", la construcció del Gran Hotel d'Eivissa. Una actitud gens estranya ja que els emprenedors eivissencs sempre han mirat cap a la propera illa mallorquina a la recerca de models i iniciatives potencialment aplicables a les Pitiüses.
A finals dels anys vint l'illa d'Eivissa ja havia assolit els nivell de desenvolupament econòmic suficient per aspirar a atreure turistes estrangers. Les comunicacions amb el continent eren prou freqüents i servides per moderns vaixells que asseguraven un viatge còmode i puntual, i l'amplitud del comerç illenc permetia proveir als visitants estrangers amb tot el que poguessin necessitar durant la seva estada.
Els eivissencs més vinculats al món exterior veien amb enveja com Mallorca es transformava en la capital del turisme espanyol en els darrers anys vint. El port de Palma s'havia convertit en el centre d'una atapeïda xarxa de vaixells de creuer i de navegació colonial que el comunicaven amb tot el món i que transportaven milers de turistes que omplien hotels i fondes per tota l'illa. La resposta de l'empresariat mallorquí a la nova conjuntura fou entusiasta i es llençà a construir dotzenes d'hotels que abraçaven la totalitat de la gamma: des de pensions barates fins al gran luxe de l'hotel Formentor.
La premsa eivissenca relatava dia a dia l'explosió turística que es vivia a Mallorca i els periodistes locals imploraven a les seves pàgines per l'aparició d'un empresari capaç d'acceptar el repte de construir un hotel de bona qualitat que satisfés les exigències del turisme internacional. Les expectatives que despertava el turisme es dispararen definitivament el 29 de maig de 1931 quan arribà a Eivissa el vaixell britànic Orontes, carregat amb 400 turistes. Procedia del port de Palma de Mallorca i l'empresa consignatària –l'armador Bartomeu Mulet de Palma– encomanà al pintor Narcís Puget que organitzés l'estada dels turistes a Eivissa.
Aquesta primera visita fou un èxit i tot seguit el consignatari Mulet anuncià que el port d'Eivissa es convertiria en escala freqüent per als vaixells de creuer que visitaven el port de Palma. La notícia fou rebuda amb veritable folgança a les pàgines dels rotatius eivissencs on periodistes com Joan Verdera i Bartomeu de Rosselló multiplicaren la campanya mediàtica en favor del turisme. És en aquest context que el metge Joan Villangómez Ferrer anuncià el mes de setembre de 1931 que ell acceptava el repte de construir el gran hotel que l'illa d'Eivissa necessitava.