Ningú no pot dubtar, a hores d'ara, la deriva autoritària (i, per tant, de relaxació de la qualitat democràtica, per dir-ho en termes extremadament suaus) per la que està passant Turquia durant aquests darrers anys. Sóc dels que, en el seu moment, varen creure que T.Y. Erdogan podia arribar a articular quelcom semblant a una democràcia cristiana europea (crec que jo mateix vaig fer servir, en aquesta tribuna, el terme demoislam, o semblant) que pogués servir com a mur de contenció davant l'islamisme radical en aquella part del món. Va ser per això que vaig mostrar-me favorable, l'any 2005, a l'accés de Turquia a la Unió Europea, posició que no va comptar amb suports majoritaris ni al Parlament europeu ni a la resta d'institucions europees. Fa poc més d'una dècada, Europa va ral·lentir l'acostament de Turquia a Europa. I no sé fins a quin punt aquest colp de porta europeu ha tengut conseqüències en la deriva posterior que s'ha viscut en aquell país euroasiàtic. Trob evident, de tota manera, que si avui Turquia fos a les portes d'Europa difícilment s'haurien pogut tancar diaris, empresonar periodistes o fer purgues massives de funcionaris. Tampoc no crec que s'hi hagués pogut produir un intent de colp d'estat com el que va haver-hi recentment. Pero, en el seu moment, Europa no va tenir prou confiança en si mateixa i va deixar Turquia a lloure, a mercè de les seues pròpies dinàmiques internes.
El miratge de les “primaveres àrabs” (de desastrosa continuació a llocs com Síria i probablement també a Líbia) va projectar una imatge d'Erdogan com a potencial gran líder dels països musulmans en procés de canvi (com ho havia estat en el seu moment, al segle passat, l'egipci Nàsser). Però la fragmentació en el món musulmà, les lluïtes fratricides entre xiïtes i sunnites (i de tots ells contra els jazidites i sufís) han enterbolit el panorama, i, a hores d'ara, fan impossible que hi hagi algú que clarament pugui liderar res en aquest context.
I, abocada a les dinàmiques internes, Turquia retroba la dura tradició: intents de colp d'estat, purgues generalitzades, comportaments autoritaris, retallada radical de la llibertat de premsa (pilar fonamental de qualsevol sistema democràtic), persecució (encara més) ferotge dels kurds, islamització progressiva i retallades als drets de les dones. Aquest és, a hores d'ara, el panorama, malauradament, a Turquia. Si la deriva va per aquest cantó, Turquia pot, per dir-ho col·loquialment, sortir del kemalisme per caure a les brases. Perquè, certament, l'actual govern no crec que hagi perdut ni un bri del jacobinisme que caracteritza els kemalistes (seguidors d'Attatürk, fundador de l'actual república, seguint el model de França), però hi ha introduït un perillosíssim element nou: la recuperació de la religió com a element d'identitat col·lectiva. Almanco el kemalisme és laic!
No em resign a pensar, emperò, que la deriva turca no té solució. Hi ha energies, en aquella república, per sortir del pou, o per no acabar-hi de caure. Per mi, la solució ha de venir de diversos fronts. Per una banda, el partit majoritari de simpaties kurdes, l'HDP del valent Shalahattin Demirtas, un exemple per a tothom. També hi han de jugar fort els intel·lectuals més prestigiosos del país, conscients de l'atzucac a què els està portant Erdogan. Entre ells, hi voldria destacar la consciència crítica de la nació, una ment brillant i un home compromès: em referesc, naturalment, al Premi Nobel de Literatura Orhan Pamuk, l'autor dels millors assaigs que conec sobre Turquia, i de les millors novel·les.
I hi juguen un paper fantàstic les dones turques que no es pleguen a la subordinació i a la islamització, les dones que han aconseguit recentment que un projecte de llei que exonerava els violadors de càstig si es casaven amb la dona violada no hagi pogut tirar endavant.
De la gent formada, que a Turquia n'hi ha molta, dels laics de tota la vida (que, al cap i a la fi, han permès una societat a l'europea dins una cultura i una religió islàmica), dels intel·lectuals compromesos, de les dones lliures… de tots aquests sectors en sortirà una Turquia diferent, si no els engoleix la voràgine islamista i la política autoritària.