Escric aquest paper encara amb les paraules de Raül Romeva fresques a les orelles. Romeva ha replicat un diputat de l'oposició dient-li que “un parlament no és un plató de televisió”, constatació que no sempre resulta d'allò més evident, sinó més aviat al contrari. Hi ha diputats que són als parlaments com si campassin per les televisions, i que parlen no per intentar convèncer ningú dins el parlament mateix, sinó per reforçar les conviccions dels seus adeptes a través de les pantalles. Televisions i parlaments veuen així desvirtuades les seues funcions. Sobretot els parlaments.
Que els parlaments no funcionin com a autèntics parlaments no parteix només de la intersecció amb la televisió. És un fenomen que es produeix bàsicament perquè els membres d'aquestes benemèrites cambres deuen més als aparells dels respectius partits que no als electors, perquè són els aparells dels partits els que, al cap i a la fi, tenen potestat de posar-los o no posar-los a les llistes. Si hi hagués un sistema de llistes obertes, o un sistema d'elecció per demarcacions, el poder dels aparells dels partits se n'aniria a can pistraus, i la democràcia hi sortiria guanyant a bastament. En un autèntic parlament –en un lloc on les coses es parlen-, hauria de ser possible que algú convencés el rival, al marge del que digués el partit, i s'hauria de produir, sistemàticament, la dissidència parlamentària en relació al propi partit, com ocorre a les democràcies més madures. Mentre això no passi, continuarem vivint en una democràcia interferida.
Essent així, no ens ha de sorprendre que molta gent s'hagi pogut arribar a creure que el funcionament assembleari és més democràtic que no el funcionament per delegació. O que una performance es pot confondre amb el tracte directe entre els governants i la gent. Certament, resulta d'allò més important que la gent, quan té un problema, sàpiga on ha de picar per poder resoldre'l. És bàsic, per al bon funcionament democràtic, que la gent es pugui adreçar directament als governants perquè responguin (o no) les seues peticions. I els representants polítics, per no perdre el món de vista, han de tenir un tracte habitual amb la gent.
En aquest sentit, m'agrada molt el sistema que se segueixen a molts ajuntaments a diversos estats d'Alemanya, i de molts altres llocs d'Europa en què hi ha un horari setmanal d'atenció al ciutadà. El batle o la batlessa, tal dia, entre tal hora i tal altra, es troba a disposició vostra, i us atendrà. De la mateixa manera, resulta imprescindible que els representants públics estiguin disponibles quan la gent vulgui contactar amb ells i que no donin excessives allargues quan hom necessita posar-s'hi en contacte. Una comunicació mínimament fluida entre la gent i els seus representants polítics impediria que aquests es convertissin en autèntics extraterrestres per a la majoria de la població.
Però aquest contacte fluid, aquesta proximitat, aquesta interrelació, aquest tracte amb la població, no depèn, sinó ben al contrari, de cap campanya orquestrada des de Madrid, ni de cap ordre del comitè central (o com se'n digui ara), sinó de la correcta disposició dels elegits envers els electors. Allà on hi ha llistes obertes o vot per demarcació la gent pot anar a veure el seu diputat o la seua diputada i plantejar-li els seus problemes. I els diputats tenen horaris (fixos, inamovibles, indefugibles, absolutament sagrats) de contacte amb els ciutadans. I la generalitat dels càrrecs públics, també.
Per això pens que és molt més útil que et tornin la telefonada si vols parlar amb algun dirigent públic, que no et filtrin permanentment a través d'algun secretari, que et responguin els correus electrònic si t'hi comuniques per aquesta via, o que estiguin disponibles quan els necessites, de manera permanent, que no que un dia es facin la foto sortint “a la plaça”, que, en termes taurins, és com dir al ruedo. I, sobretot, que facin el que han de fer d'acord amb el càrrec per al qual han estat triats, que treballin, que es donin a la gent (amb un gest tan altruista com hauria de ser la política), que no gandulegin i que resolguin els problemes en comptes de crear-ne de nous o de deixar podrir els ja existents. La majoria, vells i mals de coure.