Llegesc en un mitjà de comunicació mallorquí que la sentència de l'Audiència Nacional que condemna el raper Valtonyc a més de tres anys i mig de presó fa referència nou vegades al fet que l'home canta en català i més de vint vegades al fet que té una ideologia d'esquerres. Vull pensar que qui ho escriu, després d'una investigació periodística, ho ha comptat bé. Però, encara que ho hagués comptat malament, encara que nou vegades i vint-i-escaig fossin només dues o tres, la cosa no canviaria en absolut. Bé, no mostrarien tanta animadversió ni tanta perseverància en actituds inadmissibles, però el fons de la qüestió seria el mateix.
No m'imagín, per exemple, que una altra sentència vergonyosa, la del judici al grup madrileny anomenat “Titiriteros”, digués per enlloc que aquesta bona gent fa les seues representacions en espanyol. Estic convençut que, en tota la sentència, no hi devia haver ni una sola referència a la llengua que utilitzen habitualment els “Titiriteros”. I és ben lògic que no n'hi hagués cap. El fet sorprenent, precisament, és que s'hi faci referència. Què hi fa, si en Valtonyc canta en català? El fa més culpable? Mereix més anar a la presó, per aquest fet? El converteix en carn de canó, de manera automàtica? El posa a la mireta telescòpica dels òrgans de l'Estat?
Crec que la sentència s'hauria de portar davant el Tribunal Internacional dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, perquè el text mostra una clara animadversió a la gent que utilitzam normalment la llengua catalana i una clara animadversió a la gent que té ideologia d'esquerres. Pensem que, en una democràcia, hi ha d'haver ideologies diferents i que totes resulten necessàries perquè es compleixi el principi elemental de pluralitat. Per tant, qui mostra animadversió, ben específicament, a una ideologia concreta, en una sentència judicial, està posant en qüestió els fonaments bàsics de la societat democràtica.
Les referències al fet que Valtonyc canta en català, d'altra banda, resulten una manifestació, del tot habitual, de xenofòbia i de supremacisme lingüístic. La xenofòbia la pateix cada dia la comunitat lingüística catalana, des que, allà pel segle XVII, els caps pensants de la nacionalitat dominant varen decidir canviar l'odi als jueus per odi als catalans. Com a autors de transició entre un odi i l'altre podem esmentar Góngora o Quevedo (dues bones peces!). Ambdós mantenien encara viva la flama de l'odi als jueus, però no tenia gaire sentit, tenint en compte que la majoria dels jueus de la vella Sefarad havien anat a parar al nord d'Àfrica, als Balcans o a l'Orient mitjà. Quin sentit tenia continuar atiant, bàsicament, l'odi als jueus, si els havien expulsat “el viejo chocho catalán” i la sonada de na Isabel de Castella?
En canvi, atiar l'odi als estrangers que tenien més a prop (i que ja volien sotmesos) tenia bastant de sentit. I així les elits intel·lectuals espanyoles varen passar d'atiar l'odi als jueus a promoure, sense embuts ni miraments, l'odi als catalans. Els catalans varen substituir els jueus fins i tot en la caracterització caricaturesca (avariciosos, seriosos, manipuladors, maniobrers, poc de fiar… Només faltava que diguessin que tenim nas llarg i que ens circumcidam d'amagat!).
Aquell vell esperit xenòfob i supremacista torna a tatar l'orella en la sentència de l'Audiència Nacional contra en Valtonyc. No es pot dir directament que cantar en català sigui delicte, però, quan el delicte aflora (des del seu punt de vista), la catalanitat l'accentua. És com la sal que, a l'hora de preparar un plat, serveix per reforçar els sabors. Cantar en català reforça automàticament la culpabilitat. I els que redacten sentències impunement en fan ostentació i se n'ufanen. Per enfotre-se'n de nosaltres i recordar-nos sistemàticament, de manera martellejant i torturadora, la nostra submissió. Com ens la recorden els jutges, que legalment no han d'aprendre català encara que la nostra llengua sigui oficial a ca nostra. O com voldrien poder mantenir els metges colonials (no així els metges humanistes, tan diferents), als quals sembla que de moment els han donat un parell d'anys més de coll perquè hagin de començar a entendre la llengua dels seus pacients illencs.
El racisme barroc, la xenofòbia gongoriana i quevedesca, la pinxeria altiplanera, l'orgull dels hijosdalgo (com si la resta haguéssim sortit d'algun primat indefinit) ja fa temps que han liquidat la possibilitat de construir una Espanya viable, atenta a les parles diverses dels seus fills, en termes de Joan Maragall. Perquè no volen la pau sinó la victòria. I detesten profundament la igualtat: només busquen submissió i llepaculisme. Però pens que se'ls ha acabat el bròquil. Sentències com la que apliquen a en Valtonyc demostren que estan acabats.