Els fets varen ocórrer fa devers mig any. Un professor de la Universitat Politècnica de Catalunya era a punt d'agafar un vol entre l'aeroport de Barcelona-El Prat i un aeroport situat fora de l'espai Shengen. En conseqüència, havia de mostrar el seu passaport a la policia que se n'ocupa de les fronteres (en aquest cas, aeroportuàries). Les competències són, als aeroports gestionats pel Regne d'Espanya, de l'anomenada «policia nacional» (espanyola, és clar).
A l'hora de mostrar el passaport, en Xavier Casanovas, que així es diu el professor de l'UPC referit, es va adreçar en català al policia que l'atenia. Degué dir «bon dia», supòs, perquè, generalment no se sol mantenir una conversa gaire complexa, amb el policia de fronteres que et mira el passaport. El «bon dia», emperò, degué deixar l'altre tan estabornit que es va sentir en la necessitat d'exigir-li que li parlàs en espanyol. La reacció del policia feia imprescindible algun tipus d'intercanvi verbal fora de les meres salutacions. De manera que, inexorablement, la cosa va a passar a majors. El professor de l'UPC va continuar en català, i el policia que l'atenia, el servidor públic que, senzillament, comprovava que el passaport estigués en regla, li va etzibar que parlar-li en català -llengua oficial i pròpia de Catalunya- era una «falta de respeto» i que demostrava, usant el català, «poco amor al país» (és a dir, a Espanya).
Observem que, habitualment, entre els ciutadans de Catalunya que són independentistes no s'hi compten els membres de la policia espanyola, però, almanco en aquest cas, és evident que el policia era independentista. Si usar el català suposa cap problema per a Espanya, vol dir que el català, segons ell, no forma part d'Espanya. I, si no en forma part el català, òbviament tampoc no en forma part Catalunya. Som dels que estan convençuts que l'independentisme d'aquest policia espanyol supera en molt, posem per cas, l'independentisme de la CUP. Si parlar en català és una mostra de poc amor a Espanya, qui parla català, automàticament, no és considerat espanyol. O, com a mínim, és considerat com a un mal espanyol.
En Casanovas, a partir de l'inici de l'incident, degué patir una bona descàrrega d'adrenalina. Primer el deixaren passar, però després l'anaren a buscar, a la coua de pujar a l'avió, el policia que l'havia «atès» i un guàrdia civil. Li tornaren a demanar el passaport i l'advertiren que, si els parlava en català i feia durar el tràmit més del compte, podria perdre el vol. Varen apuntar totes les seues dades, el varen fustigar durant una estona, es negaren a identificar-se (cosa que els servidors públics mai no poden deixar de fer, en una circumstància com aquesta) i acabaren amb un amable «sabemos donde vives».
El ciutadà ultratjat va denunciar els policies als mossos d'esquadra, i la cosa va anar a judici. Però el jutge va arxivar la causa perquè els policies no s'havien volgut identificar i, per tant, no se sabia contra qui anava el procés. Impressionant. Si justament aquest aspecte també era punible!
Assortadament, emperò, són tan potasses que han donat peu a tornar a obrir el procés... perquè, mesos després, li ha arribat una multa (de sis-cents euros!) al professor esmentat «per desobediència a l'autoritat». A partir de la multa, es podrà saber qui són els policies que varen tractar aquest ciutadà de la manera esmentada, i es podrà obrir un procés per desatenció als drets lingüístics dels ciutadans, per obviar l'oficialitat de la llengua catalana, i per fer befa dels drets de les persones que la parlam. Entenc que a aquests càrrecs s'hi podria afegir el de catalanofòbia, però pens que hi hauria pocs jutges al regne d'Espanya que ho veiessin així de clar (encara que és òbvia, per tot el que hem descrit).
Tot plegat, emperò, deixa clara una cosa que hem escrit d'altres vegades en aquesta mateixa tribuna: no es podrà fer efectiva, amb plenitud, l'oficialitat de la llengua catalana, i no es podran fer efectius de manera plena dels drets lingüístics dels catalanoparlants fins que tots els servidors públics, absolutament tots, que es trobin en exercici als territoris de llengua catalana hagin de dominar, fluidament, oralment i per escrit, la llengua catalana. I fins que no s'estableixi clarament la seua obligació d'atendre'ns-hi, si nosaltres optam per aquesta llengua oficial a l'hora de tractar amb ells.