Record vagament una frase de Winston Churchill –possiblement el polític que més frases cèlebres ha donat a la Història- que venia a dir que Espanya és un país que porta segles intentant destruir-se i que encara no ho ha aconseguit. I crec que la frase mai ha tengut tant de sentit com ara mateix. I no em referesc (o almanco així ho esper) a la destrucció total del regne d'Espanya com a estat, sinó al fet que el govern espanyol –els successius governs espanyols- estan ajudant d'una manera ferma i permanent a fer que el procés independentista a Catalunya vagi agafant cada dia més força.
L'any 2006 a Catalunya es va aprovar un nou Estatut d'autonomia que, en paraules del politòleg Josep Costa, encaixava, just per l'espai mínim d'una ungla, allò que podien acceptar –tal vegada- catalans i espanyols. Per als ciutadans de Catalunya (o almanco per a la gran majoria dels seus representants polítics) el nou estatut era el mínim d'autonomia que resultava acceptable. I per al govern espanyol d'aquell moment, aparentment, era el màxim d'autonomia que podien pensar per a Catalunya. Però bé, aparentment, el mínim d'uns i el màxim dels altres es trobaven. I això hauria pogut funcionar d'aquesta manera si no s'hagués produït la intervenció del Tribunal Constitucional, que va rebaixar allò que els catalans havien votat en referèndum. L'ungla es va desencaixar, i a partir d'aquell moment, des del meu punt de vista, s'ha entrat en una situació de no retorn.
Quan intent explicar la qüestió a observadors d'altres països, els dic que, des del meu punt de vista, la independència de Catalunya ja s'ha produït, i que ara només ens queda veure la manera com es pot certificar sense que ningú prengui mal, o prenent tan poc mal com sigui possible. Aquesta és, ara mateix, la tasca dels polítics catalans i dels polítics espanyols davant un fet que ja ha estat consumat (però que encara la majoria d'ells són incapaços de veure-ho).
Faig aquestes reflexions presentant en la densitat d'arguments d'un llibre que s'acaba de publicar i que la setmana passada va ser presentat a Eivissa: em referesc a O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l'independentisme, del politòleg Josep Costa. En aquest interessant assaig, publicat per Acontravent, Costa analitza les principals teories sobre la secessió que diversos teòrics han formulat arreu del món. El politòleg eivissenc va començar aquesta tasca quan va realitzar diversos estudis de postgrau a universitats d'Estats Units i Canadà. En aquelles latituds, la qüestió de la secessió s'aborda amb tota naturalitat. Al Quebec ja han fet diversos referèndums perquè la gent decideixi si volen continuar dins Canadà o si volen formar un estat independent. I ningú no s'ha esquinçat les vestidures per aquesta pràctica, ni ha suggerit en cap moment que hagi de ser considerada poc menys que una pràctica criminal. Es tracta, en qualsevol cas, d'un exercici elemental de democràcia.
Per aquesta posició, en Josep Costa ha estat testimoni de la perplexitat dels analistes internacionals en tractar la qüestió amb implicats espanyols. Contava el dia de la presentació del llibre l'anècdota d'un professor canadenc que s'autoqualifica a si mateix com a “nacionalista canadenc” (és a dir, com a persona que vol que Canadà continuï unit), que, en participar en un congrés a Espanya, es va referir als seus col·legues (tots universitaris) com a “nacionalistes espanyols”. La perplexitat vengué del fet que tots estaven en contra de la independència de Catalunya… però cap d'ells no es considerava nacionalista espanyol! El pobre home es va quedar sense saber com qualificar-los. Em recordava la perplexitat d'Ian Duncan, eurodiputat del Partit Conservador Britànic, nacionalista britànic, que participà com a observador internacional en la consulta del 9N (per la qual diversos càrrecs del govern de Catalunya han estat jutjats i condemnats), en veure com l'única resposta que tenia el govern d'Espanya davant el 9N era la prohibició, la negació i la utilització de la repressió judicial. Dins l'esquema dels conservadors britànics, la manera d'actual del govern espanyol i de la justícia espanyola eren un despropòsit d'unes dimensions estratosfèriques.
La paradoxa espanyola davant l'independentisme, segons Josep Costa, és que cada vegada que el govern espanyol ha actuat ho ha fet per legitimar el procés secessionista, per omplir de raons aquells que defensen la secessió. Intentar escanyar la llengua catalana i convertir-la en llengua minoritària legitima la secessió perquè l'Estat no accepta la pluralitat cultural. Permetre que els jutges siguin monolingües espanyols legitima la secessió perquè no es respecten els drets lingüístics dels catalans. Bloquejar el corredor mediterrani legitima la secessió perquè l'Estat treballa per ofegar econòmicament una part dels seus ciutadans. El decalatge fiscal Catalunya-Espanya, imposat i no acceptat pels catalans, legitima la secessió perquè els liquida qualsevol autonomia econòmica i fiscal. El manteniment de l'alta inspecció educativa de l'Estat legitima la secessió perquè evita l'autonomia per establir un model educatiu propi. L'actuació de la justícia espanyola contra els dirigents catalans legitima la secessió perquè impedeix que es dugui a terme el programa pel qual han estat votats. I així successivament.