Em refereix el cas qui fou batle de Girona i conseller de la Generalitat de Catalunya Joaquim Nadal. Les autoritats educatives espanyoles s'han posat dures en el fet que es faci referència a la guerra que va enfrontar els il·lustrats espanyols amb l'Espanya cavernària de sempre a principis del segle XIX com a «la guerra del francès». El terme, efectivament, és molt català, però s'ha usat amb normalitat a la historiografia espanyola. Els del Ministeri d'Educació espanyol diuen que de «guerra del francès», res de res, que se n'ha de dir «guerra de la Independència». Independència, naturalment, amb majúscules i sense accent, no fos que es pogués confondre amb la de Catalunya. Teòricament, això no deu ser adoctrinar. Certament, sobre la guerra del francès hi ha dues visions molt diferents, segons la ideologia dels historiadors que la tractin. Per als progressistes, la guerra del francès va enfrontar els sectors més avançats de la societat espanyola, els més il·lustrats, els més «europeus» (diguem-ho en un terme inexacte per anacrònic), articulats al voltant del règim favorable a Napoleó Bonaparte, amb els sectors més retrògrades, els que havien de reinstaurar la Inquisició, els tradicionalistes, els carcamals més carcamals, que portaren el gloriós Ferran VII, el rei absolutista.
Hi ha un altre grup d'historiadors, emperò, als quals s'apunta el Ministeri d'Educació, que consideren que allò va ser una guerra nacional, una guerra que va enfrontar les ganes d'independència d'Espanya a les vel·leïtats expansionistes franceses, encapçalades per Napoleó. És una altra manera de veure-ho, una manera de veure-ho que no compartesc i que pens que no comparteix, avui dia, la historiografia més seriosa.
Idò bé, segons el Ministeri d'Educació espanyol s'ha de deixar ben clar que allò va ser una guerra amb alt contingut nacional, que no tenia res a veure amb progressisme o carcúndia, i que va servir per deixar ben clara la independència d'Espanya. Imposar aquesta visió, a través de la terminologia, en una qüestió tan controvertida, no constitueix una forma d'adoctrinament? No talla la possibilitat d'oferir una visió plural sobre una qüestió que dista molt de generar un mínim de consens entre els historiadors?
Deu ser adoctrinament si explic allò que explica tota la sociolingüística mundial, en relació al bilingüisme i el futur de les llengües minoritzades? Puc patir que m'acusin d'adoctrinar si dic que la llengua catalana ha estat històricament perseguida per l'Estat espanyol? (Em permet recordar que el rei emèrit va dir, llegint un text escrit pel malaguanyat Lodares, que «nunca fué el castellano lengua de imposición»). No estava adoctrinant, el Borbó vell, quan feia aquesta afirmació, manifestament falsa, contrària a la Història, ideològicament esbiaixada?
Arribats a aquest punt, fins i tot pens que algú considerarà que l'anterior ministre d'Educació del govern espanyol, Juan Ignacio Wert, no volia adoctrinar ningú quan deia que l'escola havia de servir per «espanyolitzar» els nens catalans. Fins i tot estic segur que algú defensaria que, amb aquesta afirmació, no pretenia fer cap tipus d'»enginyeria social», element propi dels règims autoritaris, dictatorials, o directament feixistes.
En tot això de l'adoctrinament, hem pogut anar observant que els adoctrinadors extrems -quant més extrems millor- es dediquen a acusar els altres d'adoctrinament. El discurs recorda la girada de mitjó que varen fer els mitjans de comunicació espanyols, seguint els dictats del seu govern (visca la llibertat de premsa!), després de la celebració del referèndum de l'1 d'octubre. Com per art de màgia, els pacífics ciutadans que havien anat a votar s'havien convertit en turbes esvalotadores, els vuit-cents ferits que havien hagut de ser atesos als hospitals s'havien convertit en agressors de la policia, i els policies nacionals i els guàrdies civils havien actuat amb contenció i amb mesura. Els agredits es converteixen en agressors, les víctimes es converteixen en culpables, els demòcrates en dictadors i els dictadors en demòcrates de tota la vida.
En el conflicte nacional que vivim, pens que seria molt interessant que algú analitzàs la qüestió de l'adoctrinament en els llibres de text, a veure si n'hi ha, i cap a quin costat es decanta. Es tractaria, al cap i a la fi, de comptar quants casos n'hi ha de l'estil del que he comentat al principi d'aquest article (en la línia de l'adoctrinament espanyolista) i quants n'hi ha que facin adoctrinament catalanista. Comptat i debatut, seria l'única manera de poder objectivar mínimament la qüestió.