Ara que els polítics espanyols utilitzen la jutgessa Lamela per enviar a la presó dirigents socials i membres del govern legítim de Catalunya, deu haver caigut com una bomba l'informe que el Comitè de Prevenció de la Tortura, organisme del Consell d'Europa, ha fet sobre el sistema penitenciari espanyol. Val a dir que l'informe correspon a una investigació realitzada durant l'any 2016, de manera que, ben probablement, el que faran l'any vinent podrà anar encara molt més carregat de tintes. El 2016 encara no s'havia utilitzat la presó contra dirigents democràticament elegits ni s'havia fet tan evident el funcionament nefast (més propi d'una dictadura que no d'una democràcia) de les presons espanyoles.
Què diu l'informe del Comitè de Prevenció de la Tortura, del Consell d'Europa, en relació al sistema penitenciari espanyol? Diverses coses, totes elles prou interessants. En primer lloc, que sovent es fan servir mesures amb “finalitat punitiva”, quan teòricament les presons han de servir per reinserir els delinqüents en la societat, reintegrats com a ciutadans plenament incorporats a les regles del joc social. Actualment, no és que es facin servir amb “finalitat punitiva”, sinó que, directament, na Lamela i els seus amos les fan servir per venjar-se dels seus adversaris polítics. Així mateix, es diu que resulta habitual l'ús de pràctiques vexatòries envers els presos, tant d'ordre físic (colps de puny, maltractament físic…) com psicològics (tractament poc respectuós amb les persones que es troben internades a centres penitenciaris).
Tot seguit l'informe dedica una part relativament llarga a parlar de les condicions de salubritat i d'habitabilitat de les presons. I a l'espai de què disposen els presos i en quines condicions el poden utilitzar. Tot plegat, per al Consell d'Europa, resulta manifestament millorable.
Una de les parts que més crida l'atenció és la que fa referència al sistema judicial i, més concretament, a la intervenció dels jutges, en relació a les presons. Segons el Consell d'Europa, el personal sanitari de les presons ha de prendre nota de qualsevol lesió, molèstia física, etc, que presenti una persona internada en un centre penitenciari i que, de manera immediata, el jutge (o la jutgessa) ho ha de prendre en consideració. De la tutel·la judicial en depèn el respecte als drets individuals dels interns a les presons. Idò bé, segons el Comitè de Prevenció de la Tortura, del Consell d'Europa, al Regne d'Espanya els jutges tenen tendència a donar per bo allò qie diuen els funcionaris de presons i els agents de policia en els seus informes, en comptes d'actuar com a “autoritats independents i imparcials de supervisió”.
Què diran, des del Consell d'Europa, sobre el sistema penitenciari espanyol després del que hem vist en aquestes últimes setmanes? La jutgessa Lamela persegueix polítics catalans i escriu autes on el llinatge del President de la Generalitat de Catalunya apareix amb tres grafies diferents (crec que cap de les tres no era correcta, endemés). Tot seguit envia a presó tota una sèrie de consellers del govern català. Es graven converses amb policies en què es congratulen del fet que seran traslladats a les presons emmanillats, que no gaudiran de les mesures mínimes de seguretat i que faran tot el possible per marejar-los durant el trajecte. Després se'n riuen d'un dels detinguts, i insinuen directament que d'altres presos el violaran. I ells ho troben fantàsticament bé. Per a tota la caterva de jutges que haurien d'actuar com a “autoritats independents i imparcials de supervisió” (Consell d'Europa dixit) no ha passat res. El maltractament és normal. La vexació és normal. L'aïllament és normal. Fins i tot troben normal que hi hagi policies que facin burla preveient la violació dels presos.
En el cas dels presos polítics catalans, l'afany de venjança és evident. Per començar, els tenen tots a presons de Madrid, quan el que disposa la legislació internacional és que siguin al lloc més pròxim al seu domicili habitual. A presons de Madrid els deuen tractar amb l'estrangerització habitual (si ja fora de la presó hi som tractats!).
Despullats de la proximitat familiar (qui primer rep el càstig de la distància són la família i els amics), amb la llengua escapçada (allà sí que et deuen recordar que ets una colònia i t'has d'expressar en la llengua de la metròpoli), amb la dignitat vexada, tot va de “punició”, i de venjança. Tot el contrari del que disposa el Consell d'Europa. I del que és acceptable des d'un mínim respecte als drets humans.