La reelecció per majoria més que absoluta del tsar Vladimir Vladimírovitx Putin ha fornit alguns senyals de reactivació de quelcom paregut al que va ser, en el seu temps, la Guerra Freda. Putin, com ja havia ocorregut a tota l'etapa de la Unió Soviètica (excloent-ne potser els darrers anys), acumula tant poder com pot, fent servir tantes estratègies (legítimes i il·legítimes) com faci falta. Si s'ha de traure algú d'enmig físicament, se'l treu i ja està. No hi té problemes, a l'hora d'aplanar el camí cap a la victòria.
No descobresc res si dic que les relacions entre la Unió Europea i Rússia no es troben en un bon moment. Des de les potències que marquen el ritme europeu, s'ha posat de manifest diverses vegades que, des de Rússia, es fan moviments per desestabilitzar la Unió Europea, tot fomentant els populismes i les escletxes que, amb més o menys bona traça, van deixant els diferents estats membres. (En aquest sentit, crec que Espanya ha estat especialment matussera, en el tractament que fa de la qüestió catalana. Aquesta reflexió, emperò, no treu ni posa res al que afirm sobre les relacions UE-Rússia). I, certament, Rússia fa, en aquest sentit, una aposta purament estratègica: tant li és, al règim de Putin, donar suport a l'extrema esquerra grega com a l'extrema dreta francesa. Malauradament, des d'Europa, posant gent com Jean-Claude Jucnker al capdavant de la Comissió Europea, donen arguments a qualsevol sector polític que vulgui acceptar el suport de Rússia a l'hora de mirar de tirar endavant el seu projecte (generalment euroescèptic).
De les desavinences Unió Europea-Rússia també se'n frega les mans la Xina. Amb uns paràmetres absolutament diferents dels europeus, i relativament (només relativament) semblants als russos, la Xina compta amb unes condicions idònies per poder competir, internacionalment, amb qui sigui. Per buscar salaris baixos no fa falta que se'n vagi a països en vies de desenvolupament ni que deslocalitzi empreses: ja ho fan a casa. Per evitar els sindicats no han de canviar el règim ni fer-ne cap involució: en aquest sentit, el Partit Comunista Xinès funciona com un rellotge. I per donar ales a un capitalisme descarnat en un sistema de manca total de llibertat política (avalat pel comunisme) no hi ha ningú com la Xina. Per tant, la maquinària xinesa no resulta cap mostra d'humanisme, però sí que pot funcionar a l'hora de competir a nivell mundial (no sabem, emperò, durant quant de temps, especialment si tenim en compte que, per als xinesos, els criteris de sostenibilitat, defensa del medi ambient, etc, no es contemplen ni existeixen).
En molts aspectes, en aquest nou escaquer mundial, Rússia i la Xina tenen paràmetres prou semblants, i s'acosten. La Unió Europea es troba en una situació de manca de posicionament, motivat en bona part per la manca de solidesa política -encara- del projecte europeu. I, inevitablement, tenint en compte el lideratge americà, també han sorgit desavinences clares entre Els Estats Units i la Unió Europea. Des del meu punt de vista, el tancament interior que està intentant generar la presidència de Donald Trump pot resultar letal per als interessos mundials tant dels Estats Units com de la Unió Europea. Si els americans renuncien al seu rol internacional, Europa serà encara una mica més feble.
Vull pensar que, a Amèrica, la tradició liberal serà més potent que el caràcter una mica primitiu i poc elevat de mires de l'actual president. Vull pensar que la democràcia americana té prou solidesa, i que el sistema polític és prou consistent com per no haver de dependre de les contingències temporals de la presidència d'aquella gran nació. Si, a la fi i com pertoca, guanya la tradició liberal, no hi haurà més remei que promoure una entesa profunda entre els Estats Units i la Unió Europea, a fi de contrarestar l'aliança de facto que s'està perfilant entre la Xina i Rússia. Certament, les nostres tradicions són molt més acostades que no les altres. I l'esperit de competició marca l'activitat mundial, molt per sobre de tota la parauleria sobre la cooperació que s'ha fet servir durant les últimes dècades.
Perquè aquesta manera d'entendre-ho es pugui fer efectiva, emperò, resulta del tot imprescindible que Europa guanyi en solidesa i en coherència com a projecte polític. I això passa per dissenyar un projecte nou, engrescador, allunyat de la dinàmica del club d'estats, deslligat de la por i el conservadorisme endèmics. Ja ho he escrit alguna altra vegada, i ho torn a repetir: és hora de desempolvar el projecte dels pares fundadors, el projecte dels Estats Units d'Europa.