Si els nostres modernistes, en el tombant entre els segles XIX i XX, miraven cap a Europa de manera gairebé desesperada era perquè esperaven que del nord ens en vengués la llum (com deien ells mateixos). Si l'europeisme va ser l'esperança quan patíem un règim que era declaradament autàrquic, xenòfob i antieuropeu, era perquè ens trobàvem més ben representats en els valors de l'europeisme que no en els considerats “nacionals”. Europa, al llarg dels temps, ha estat considerada com a element de modernització, de civilització, de millora i de progrés.
Ara el projecte de construcció europea està en crisi, i, com a conseqüència (i possiblement també com a causa), estan sorgint populismes nacionalistes, autoritarismes d'estat i posicionaments ben contraris a tot allò que ens ha anat forjant a partir del Renaixement o de la Il·lustració. I què es fa, des de la Unió Europea, per contrarrestar aquesta crisi i fer front als esmentats populismes? De moment, em fa la impressió que utilitza una tàctica poruga, semblant a la de Valverde davant la Roma. Crec que la bona tàctica no es basa mai en la por. De la mateixa manera que la por no contribueix a afermar la democràcia, sinó que n'és un dels corcs fonamentals. Amb por no es fa front a tot allò que posa en dubte i que lamina els valors que hem anat construint a través dels nostres grans moviments de progrés.
Diversos estats europeus pateixen crisis que poden contribuir a afeblir o a enfortir el projecte europeu. A Polònia, posem per cas, la crisi va al voltant de la divisió de poders. No queda gens clar que aquest principi democràtic es compleixi, a l'esmentat estat membre de la Unió Europea. La població civil ha reaccionat amb força, davant aquest fet, i s'ha posat de manifest, juntament a la Polònia populista i ultraconservadora, una altra Polònia, oberta i liberal, que ningú no pot dubtar que també existeix. L'una pot contribuir a afeblir Europa; l'altra a enfortir-la. Des dels centres de poder de la Unió Europea, emperò, encara hi ha dubtes a l'hora de posicionar-se clarament en l'assumpte. I, des del meu punt de vista, hi manca determinació i voluntat d'acció.
A Hongria es posa en qüestió un altre valor europeu fonamental: l'acolliment de persones refugiades. Europa ha estat terra d'acollida perquè els estàndards democràtics solen superar la mitjana mundial. I ha estat terra d'acollida, també, des de la perspectiva de la immigració econòmica. Europa no seria el que és sense la contribució de tants europeus d'ara que tenen les arrels fora de les actuals fronteres de la Unió Europea. La reacció de la unió, altra vegada, és tímida, enfront d'unes polítiques que són molt més clares, per part d'aquells que posen en qüestió, precisament, aquest valor europeu.
A països com Bulgària o Romania van aflorant, de tant en tant, discussions sobre la pluralitat dels mitjans de comunicació. Va ser una de les assignatures més difícils de superar, especialment a Bulgària, quan aquests dos països varen accedir a la Unió Europea. Sense una premsa lliure, no hi ha tampoc societat democràtica, ni, per tant, construcció europea tal com l'entenem i la volem. La democràcia n'és la base, i sense pluralitat en la informació, o amb minves en la pluralitat, la qualitat democràtica, inexorablement, se'n ressenteix.
Si parlam de la societat liberal i de la lliure competència, compatible amb la societat del benestar, amb pesos i balances al voltant del que han construït, bàsicament, la democràcia cristiana, el liberalisme i la socialdemocràcia, ens trobam amb la paradoxa que l'actual president de la Comissió Europea ha tengut altes responsabilitats al seu estat, que s'assembla massa a un paradís fiscal. Parl de Luxemburg, naturalment.
Però possiblement, a hores d'ara, la batalla més gran s'està lliurant al Regne d'Espanya, on el procés d'autodeterminació de Catalunya s'està mostrant alhora com un handicap i com una gran oportunitat. Perquè posa de manifest que, en un estat de la Unió Europea no hi ha ni divisió de poders, ni pluralitat informativa, ni llibertat d'expressió, ni tractament propi d'una societat oberta i liberal, ni estat de dret amb garanties. I Europa pot contribuir a arreglar-ho i sortir-ne reforçada o escollir que tot això esdevengui el seu taló d'Aquil·les.
Assortadament, hi ha prou indicis, sobretot a Alemanya, als països nòrdics o al cor mateix d'Europa, a Bèlgica, que l'opció que guanyarà serà la primera.
Esperem que sigui així, pel bé d'Europa, bàsicament. I pels valors europeus.