Europa va passar, al llarg de la segona meitat del segle XX (després de l'horror de la primera), per una llarga etapa de divisió, una divisió que no tenia solució possible, a causa de la Guerra Freda. Mitja Europa intentava, amb penes i treballs, sortir dels conflictes més intensos que mai l'havien sacsejada, mentre que l'altra mitja, sacsejada pels mateixos conflictes, s'ho jugava tot a la planificació per part de l'Estat d'una societat utòpica i acabada. No varen ser temps fàcils, aquells temps en què es va començar a construir el projecte d'una Europa política més o manco unida. No es podia anar depressa, especialment si tenim en compte que aleshores hi havia mitja Europa que no tenia manera de formar-ne part. Poc s'ho haurien imaginat molts dels impulsors del Tractat de Roma, que abans d'acabar el segle XX, nombrosos països de l'altra banda del Teló d'hacer havien d'integrar-se al projecte polític de la Unió Europea, no només aliant-se amb els occidentals sinó participant directament en una construcció política comuna.
En la lògica que ha impregnat la construcció de l'actual Unió Europea, al llarg de dècades, s'hi incardinava, ben clarament, la idea d'una cooperació lleial, prioritària i no discutida, entre europeus i americans. Per als europeus, que els Estats Units d'Amèrica fessin costat al projecte constituïa una garantia que, en l'arena mundial, podria anar tirant endavant. I, mentrestant, els Estats Units d'Amèrica trobaven en el si de la Unió Europea una part dels aliats bàsics amb què comptaven al món. Dins aquesta lògica, aparentment es podien consolidar tant la Unió Europea com un ordre mundial basat en el domini de les pràctiques i dels valors propis de les nacions occidentals.
Però hi ha una onada de populisme que recorre Europa i el món i que ja està afectant les relacions entre Europa i els Estats Units. No sé –perquè qualsevol ciutadà té moltes dificultats per tenir-ne cap tipus d'evidència- si és veritat o no que els russos de Putin varen ajudar Donald Trump a aconseguir la presidència dels Estats Units. No sóc gaire partidari de les teories de la conspiració, que, de seguida, em provoquen un rebuig instintiu. Però és ben cert que a Putin li convenia molt més un personatge com Trump al capdavant d'Amèrica que no una persona com Hillary Clinton, que hauria continuat en la línia de Barack H. Obama. I no podem obviar que, moltes vegades, el joc subterrani, les trampes i les juguesques no reglamentàries entren amb força dins el joc polític. Seria molt ingenu si no ho tengués en compte.
Donald Trump, fidel a la seua idea d'”Amèrica primer”, està preferint recloure's Amèrica endins, enfortir Amèrica a partir de les pròpies capacitats, a continuar jugant un paper de lideratge a l'arena internacional. El lideratge que representava Obama no el vol, el nou president dels Estats Units; prefereix dur a terme polítiques proteccionistes en l'àmbit econòmic i de tancament en l'àmbit polític. Aquestes polítiques, evidentment, són pròpies de les èpoques recessives o dels països que pateixen algun tipus de crisi important.
De rebot, el canvi d'orientació política dels Estats Units té un impacte important a Europa. Si els americans posen aranzels a determinats productes industrials europeus, els europeus, lògicament, els hauran de respondre amb la mateixa moneda. I, així, es pot iniciar una guerra que no provocarà cap tipus de benefici econòmic ni als americans ni als europeus.
I, deixant de banda el benefici econòmic, hem de tenir en compte l'impacte polític que la situació pot tenir. L'economia i la política van sempre lligades, i les decisions econòmiques, inexorablement, solen tenir també conseqüències polítiques.
Particularment, consider que un allunyament dels Estats Units no és bo per al procés de construcció europea, com no ho és la tendència autàrquica a cap de les dues parts. El populisme i el proteccionisme americans de seguida compten amb la simpatia dels socis de l'Estat d'Europa (o d'una part d'ells), i això afebleix una acció conjunta, i afebleix també la confiança entre els estats membres.