M'arriba per Simy Benarroch, integrant de la comunitat jueva de Barcelona, un terme que consider interessant de comentar en aquesta columna, per l'ús extraordinari que se n'està fent, en el nostre temps i a la nostra part del món: “lashon hara”.
El terme hebreu “lashon hara” es vendria a traduir per “llengua demoníaca”, i fa referència a les mentides que poden sortir a través de les mitges veritats, o de les formulacions esbiaixades de comentaris que tenen com a intenció amagar els fets reals.
Cada vegada que algú diu, per exemple, que a les illes Balears els alumnes només poden estudiar en català, i que hi tenen totes les assignatures, o que hi ha un sistema d'immersió lingüística, o que el català és «imposat» al nostre país, està fent servir (generalment d'una manera conscient, encara que hi ha un grapat de mitges cerilles que també ho fan de manera inconscient, és a dir, convençuts del que diuen), ‘lashon hara'. Evidentment, segons la tradició hebrea, es tracta d'un pecat important.
Han estat practicant ‘lashon hara' a betzef, durant aquestes últimes setmanes, els integrants de Ciutadans (principalment a Andalusia, però també a la resta d'Espanya, i a Barcelona) en relació al pacte que el seu partit ha fet amb l'extrema dreta a Andalusia. Els de Ciutadans s'han trobat que han de fer empassar a en Macron o a en Dani Cohn-Bendit, acèrrims detractors de qualsevol tipus de pacte de liberals europeus amb extrema dreta, el pacte que els permetrà governar a Andalusia (i que, de moment, ja els ha permès d'obtenir la presidència del Parlament andalús).
Els liberals europeus, en general, mai no accedirien a un càrrec amb els vots dels extremistes. Macron no hauria acceptat mai d'arribar a la presidència de la República francesa amb el suport del partit de Marine Le Pen. Ni Verhofstadt, encara que ara dissimuli, hauria set mai primer ministre d'Holanda amb els vots els amics holandesos de Vox. Mai. Però els amics andalusos de Ciutadans no tenen cap problema a tenir la presidència del parlament del seu país amb els vots de Vox.
Com tampoc no tenen cap problema a integrar un govern que només serà possible gràcies als vots de Vox. Això ja ha incomodat profundament l'Elisi, però no ha servit per moure res a Andalusia ni a Ciutadans. Practicant un “lashon hara” de ciment armat, diuen que ells no han pactat amb Vox (amb la qual cosa li passen el santbenet directament al PP, el seu soci de govern; amb amics així, qui vol enemics!).
Com practica amb incomoditat manifesta el ‘lashon hara' l'amic Manuel Valls, alcaldable de Barcelona amb el suport dels amics de Vox. Valls, certament, ha criticat el pacte amb Vox a Andalusia, però no ha arribat a desmarcar-se de Ciutadans per això (no hauria dit res, si el Partit Socialista Francès hagués pactat amb Le Pen, ni que fos per fer-lo president de la República?). El ‘lashon hara' de Valls és, emperò, una mica més subtil, més de saló, més versallesc, però no menys pecaminós (en termes talmúdics): Valls compara el pacte que els seus han fet amb Vox a Andalusia amb els tractes que tenen els socialistes amb els independentistes catalans.
En primer lloc, Valls posa al mateix nivell un partit que no accepta elements fonamentals del joc democràtic i dos partits que tenen una històrica democràtica absolutament impecable. La comparació, com ja va dir fins i tot una acèrrima antiindependentista com la ministra Meritxell Batet, és del tot inapropiada, inadequada i incorrecta. No és el mateix pactar amb Vox que pactar amb el PDCAT o amb Esquerra Republicana. No fotem!
I, en segon lloc, no crec que es pugui comparar el ‘compadreo' del ‘Trifachito' amb les relacions, sovent tenses i complicades, entre el PSOE i els partits independentistes catalans.
Una part important de la classe política, i una part igualment destacable dels mitjans de comunicació, no contents amb la pràctica del “Lashon hara”, passen un esgraó més amunt, i parctiquen el “hotzaat shem ra” (que vendria a ser la difamació), és a dir, la difusió de mentides, directament, amb la voluntat de difamar determinats polítics o determinades idees.
Dir que en Puigdemont fa tastar, com si fos Cal·lígula, pastissos als seus guardaespatlles perquè té por que l'enverinin; que en Torra ha escrit que els espanyols són unes bèsties, o que és un racista i un xenòfob; que tots els advocats de les Balears estan obligats a fer la seua feina en català; o que els professors eivissencs insultam els pares que ens parlen en espanyol ja és directament hotzaat shem ra. Un pecat més greu, encara. Talmud dixit.