Una de les conseqüències de viure moments històrics excepcionals (encara que molta gent miri cap a l'altre costat i s'intenti dissimular la realitat) és que passen contínuament fets insòlits per davant els nostres ulls. Una altra, molt singular, entre nosaltres, és que aquests fets cada vegada estan més normalitzats. Gràcies als efectes de la comunicació pública, de la qüestionable salut democràtica i de les deficiències educatives, fets insòlits passen per normals entre una bona part de la població.
Els tres fets insòlits que comentaré a continuació guarden relació amb els cossos policials i la seua projecció pública. Tots tres són absolutament impensables a devers tres quartes parts de la Unió Europea i a pràcticament tota la Commonwealth.
El primer és que quatre sindicats de policia (que deu ser tots els que hi ha a les Illes Balears, perquè no em consta que l'STEI ni la Unió Obrera Balear tenguin secció policial), han portat a la fiscalia un còmic per a adults titulat On és l'Estel·la?, obra de Toni Galmès. El problema es veu que és la subvenció (reduïdeta, per cert) de l'Institut d'Estudis Baleàrics per a la publicació de l'obra. Els policies esmentats volen que la fiscalia empuri en Galmès, l'editorial (Comanegra), el govern o qui sigui. Això no ho he arribat a esbrinar del tot. Des de l'IEB, han dit, com és molt lògic, que ells no exerceixen de censura. Des del govern hi ha hagut alguna declaració més desafortunada. I els de can Comanegra s'han fotografiat tots amb nas de pallasso (com aquell regidor imputat pels fets del Primer d'Octubre perquè es va posar un nas de pallasso davant uns policies que anaven a apallissar-lo). Ni se m'acudirà entrar a valorar què surt ni què deixa de sortir al còmic. Això és una qüestió dels lectors. El llegeixes o no el llegeixes. T'agrada o no t'agrada. Aquí s'ha acabat l'assumpte. La cosa insòlita és que cap membre de la policia pugui dir res sobre la qüestió. S'han tornat juristes? Crítics literaris? Paixdarans (llegeixi's guardians de la Revolució, a la iraniana)? Em tenen absolutament desconcertats. La seua missió és que tots nosaltes puguem viure en pau i llibertat. I, per tant, poden opinar individualment sobre el còmic i dir-ne el que els doni la gana. Però parlar-ne amb fiscalia em pareix, clar i ras, pixar fora de test. O poca cultura democràtica. Sorprèn encara més que la fiscalia, aparentment, els hagi fet cas, i així acceptat de considerar l'assumpte… en comptes d'enviar el paper dels sindicats policials directament a la paperera, com era, segons el meu modest parer, la seua obligació.
El segon fet insòlit és que es pugui acusar de delicte d'odi contra la policia. El delicte d'odi és nou, i està molt ben especificat, a nivell europeu. Poden ser objecte de delicte d'odi els membres de minories religioses, sexuals, nacionals, etc, que siguin atacats o vexats per la seua condició. Així, per exemple, la islamofòbia és considerada com a delicte d'odi possible, o la judeofòbia, o la fòbia contra els homosexuals o els transsexuals. També podria ser delicte d'odi l'atac a llocs de culte de minories religioses com ara els budistes o els animistes, a la nostra part del món. Però, la policia! Delicte d'odi contra la policia? Això, a tot el món civilitzat, és insòlit. I, en canvi, en el vergonyós judici que hem vist aquests mesos al Tribunal Suprem (i que ha fet envermellir Espanya davant tot el món civilitzat), hi ha hagut membres de la policia que han parlat sistemàticament de “caras de odio” entre els pobres apallissats del Primer d'Octubre. Què volien? Que fessin com el catòlic Junqueras, oferissin l'altra galta i, a més, se'ls estimassin? Dir-ne insòlit trob que és poc.
El tercer fet insòlit (en democràcia) però absolutament real a Espanya és que més d'un seixanta per cent dels catalanoparlants (en l'última enquesta sociolingüística realitzada a nivell del nostre domini lingüístic) diuen que pensen que tendran problemes i que no seran tractats amb normalitat si usen el català davant els cossos policials o davant els jutges. Dit d'una altra manera, els encarregats de vetllar pels drets dels ciutadans (també dels seus drets lingüístics) no ofereixen cap confiança als nostres conciutadans a l'hora d'usar la llengua que els vengui més de gust. Saben que si renuncien al català, que si renuncien a exercir els seus drets lingüístics, la cosa anirà més fluïda.
El tercer fet insòlit només és possible perquè, igual que a les antigues colònies, els policies o els jutges poden exercir sense cap problema a les Illes Balears, al País Valencià i a Catalunya sense conèixer la nostra llengua. Això també és insòlit a devers el 95% del territori europeu.