Quan tenia filles adolescents, vaig rebre informació de primera mà (d'elles mateixes i, alguna vegada, de companys de classe) sobre com funciona el bullying lingüístic (dels hispanoparlants als catalanoparlants) als instituts. He de dir que anaven a un institut amb un percentatge relativament elevat de catalanoparlants i d'activitat educativa en català. De manera que, a la majoria de centres, la cosa devia ser molt pitjor. Tenint en compte la situació sociopolítica actual, supòs que el bullying lingüístic només s'ha pogut accentuar, durant aquests darrers anys. D'aquest tipus d'abús (que, si els eivissencs de parla catalana fessin servir la seua llengua, segurament seria el més habitual als nostres centres educatius) no se'n parla. No he vist que sigui un tema tractat habitualment a les anomenades comissions de convivència, ni se'n fan xerrades pels instituts, ni figura a l'agenda de cap tipus d'associació que es dediqui a la mediació i a l'articulació d'un mínim de civisme en les relacions dins l'àmbit educatiu.
De sobte, emperò, se m'apareix davant els meus ulls. Estic de guàrdia (als instituts de les Illes Balears, com als de tot el Regne d'Espanya, els professors ens dedicam a fer guàrdies, cosa que no ocorre a molts d'altres llocs civilitzats del món), i em demanen d'una aula (he de dir que, en trenta-vuit anys de professió, essent a la meua aula, mai no he demanat cap professor de guàrdia que m'auxiliàs; el dia d'escriure aquest paper, en mitja hora m'han demanat tres vegades). Hi he d'anar perquè un infant té mal de panxa. Quedam que trucaré sa mare perquè el vengui a buscar. Li deman el nom. Em diu el nom i el primer llinatge (nom en castellà, primer llinatge eivissenc de soca-rel; dins la diglòssia de fa un segle). Li deman el número de mòbil de sa mare. «Seis, seis, tres...» Aquest al·lot de primer d'ESO, escolaritzat a Eivissa tota la vida, després de nou anys (mínim) d'escolarització en català, no sap dir el número de telèfon en la nostra llengua? «No m'ho saps dir en eivissenc?» (faig servir el terme «eivissenc» perquè no hi hagi cap tipus de dissonància cognitiva possible). Em mira amb cara de sorpresa. Què ha passat? No ho acaba d'entendre. Dubta. S'ho pensa. Abans que no li caigui alguna clotellada d'algun costat. I llavors, tímidament, em diu els números en un català sense accent, impecable. Llavors em deman què li deu haver passat a aquest al·lot, al llarg de la seua escolarització, o en el seu temps de lleure, perquè, tot sol, sense cap altre testimoni, no sigui capaç de fer servir la seua llengua materna mentre parla amb un professor del Departament de Llengua Catalana.
Perquè un al·lot catalanoparlant sigui incapaç de fer servir la seua llengua amb un professor de Català, estant tot sols, deu haver patit un bullying lingüístic tan bestial que fins i tot seria incapaç de descriure'l. Ni se li deu acudir, mai de la vida, fer servir la seua llengua. A la classe de Llengua Catalana, la hi deuen haver d'estirar perquè hi digui alguna cosa. Perquè, si ho fes, la reacció dels «companys» seria implacable.
Faig classes de conversa en català a un grup d'al·lots que acaben d'arribar a Eivissa. Record un cas que també ens venia a mostrar la magnitud de la tragèdia. Era una al·lota àrab que, de seguida d'arribar, es va posar a aprendre català, i en va aprendre molt de pressa. Al cap d'un mes o un mes i mig ja en sabia més que molts d'al·lots que han nascut a Eivissa. De sobte, emperò, va començar a recaure. I el que al principi havia estat un aprenentatge rapidíssim es va anar convertint en una mena d'analfabetisme de recaiguda. Un bon dia posàrem algunes cançons, per fer una pràctica de comprensió auditiva. «Y no puedes poner alguna en castellano?», em demanà aquesta al·lota. Vaig entendre que necessitava mostrar el seu espanyolisme (demanant castellà en una classe de català) perquè els companys l'acceptassin. Vaig entendre que feia com que no aprenia català perquè els seus «companys» no li fessin, a ella que tenia la variant dariyya de l'àrab com a llengua materna, bullying lingüístic. És possible que algun dia hagués dit, espontàniament, alguna cosa en català a algun col·lega de classe, i que la reacció hagués estat furibunda. Si no, no s'entén la transformació radical que va sofrir. I, evidentment, no ha estat l'únic cas, perquè des de llavors faig molta atenció als alumnes que estan dins el Pla d'Acollida Lingüística i Cultural (PALIC).
La cosa té molt mal remei. Mentre no es tracti els abusadors lingüístic com es tracta els abusadors en altres ordres de la vida (fet molt difícil, perquè els abusadors lingüístics són molt més nombrosos i manifestos i van sempre més a cara descoberta), el bullying lingüístic als nostres centres educatius no té cap solució possible. Els abusats, com sol passar en altres situacions d'abús, per fer-se la vida més suportable, acaben convertint-se en abusadors. I així continua la cadena, inexorablement.
I, mentrestant, s'està elaborant una Llei d'Educació per part del Govern de les Illes Balears que sembla que vol rebaixar (encara més) la ja feble situació de la llengua catalana dins el nostre sistema educatiu. Acabar amb el bullying lingüístic, generalitzat a les aules de totes les Illes Balears, hauria de ser un objectiu prioritari de la Conselleria d'Educació. S'hauria de començar a parlar sobre el tema, a debatre's, a posar-hi experts a treballar. Si no, el continuarem pel pedregar.