Els humans som bàsicament éssers socials, que ens construïm a nosaltres mateixos a través de les relacions que establim amb els altres. Ens movem en un context pròxim de família, amics, col·legues de feina, vesins, que ens generen un entorn sense el qual, òbviament, no seríem nosaltres mateixos. La sociabilitat humana, així mateix, no presenta les mateixes característiques arreu del món. Hi ha diferències culturals notables. Així, per exemple, les distàncies entre persones per establir una relació informal són diferents al Magreb, a l'Àfrica central, a l'Orient, a l'Europa nòrdica o a l'Europa mediterrània. A qualsevol ciutat del Marroc, un botiguer, per vendre't una estora, et passarà les mans per l'espatlla, et convidarà a un te, et parlarà a una distància curtíssima... Aquest tipus de contacte de proximitat posarà nerviós un europeu del nord, encara més nerviós un japonès i, en canvi, resultarà relativament païble i pròxim per a un mediterrani. L'àmbit on desenvolupam les nostres relacions socials també és diferent segons àrees del planeta. Entre nosaltres, la llar de cadascú és un lloc on es passa molt de temps, però a l'Índia, posem per cas, la gent fa vida al carrer, amuntegada i relacionant-se amb moltes persones al llarg d'un dia. I, realment, només es confina a ca seua per dormir. Als països nòrdics, la gent és molt més a casa que no als mediterranis, per una qüestió evident: el clima difereix molt d'un lloc a un altre i facilita (o no) la vida fora de casa.
Escric tot això pensant en les diferències pel que fa al confinament en un cas de crisi sanitària com la que estam passant. Confinar la gent a ca seua a l'Índia, com s'acaba de fer, deu ser d'una dificultat encara molt major que no fer-ho entre nosaltres. I, aquí, a la Mediterrània, resulta més difícil que no als països del nord d'Europa. Per una simple qüestió d'hàbits socials, de costum.
Com que no moure'ns de casa, en una mena d'arrest domiciliari col·lectiu, ens resulta extraordinàriament difícil, la gent ha posat en marxa la seua imaginació, i han començat a sorgir iniciatives que ens ajuden a passar el temps. Els mitjans de comunicació han contribuït a difondre'ls. Per les xarxes socials en circulen de tota casta i condició. Youtoube fa fum. Twitter, Facebook, Instagram, també. I el mer contacte, a les ciutats, entre els vesins a través dels balcons, també. Els balcons no havien set un espai de vida tan impactant en dècades, com ho és en aquests dies. Potser no havia ocorregut mai.
Arreu hi ha algun carrer que, en una determinada hora del dia, es converteix en una discoteca. Treure un aparell electrònic al balcó, escollir música i fer una mica de joc de llums tampoc no costa gaire. I, certament, ajuda a passar l'estona i posa una mica d'alegria en aquests dies d'incertesa. Molta gent ha pres una iniciativa com aquesta.
Els que saben programar exercicis físics, ioga, meditació o d'altres tasques que es poden fer a casa també s'hi estan esmerçant. Avui, sense gaires problemes, ens podem programar una taula de gimnàstica, una sessió de pilates, uns quants exercicis de ioga o uns altres de respiració sense que ens costi gaire trobar-los. La gent els ha anat posant a les xarxes perquè tothom els pugui utilitzar. O podem fer servir els mitjans de comunicació, amb aquesta mateixa finalitat. A Eivissa, la televisió local ens ofereix un programa que abasta pràcticament la franja horària de tot el dia, en col·laboració amb l'ajuntament de Santa Eulària, perquè el fet de ser a casa no vulgui dir haver-nos de rovellar físicament.
Quan es va confinar la Conca d'Òdena, al Principat, immediatament va sortir una iniciativa literària en la qual he participat a través de twitter: #microrelatsdesdelconfinament. Es tracta d'escriure microrelats, de manera absolutament lliure, per fer passar aquests dies en què necessàriament ens hem d'estar a casa. Des d'Eivissa mateix (o des d'on estigui confinat, que avui els mitjans electrònics ens permeten el contacte a través de la distància), el poeta Ben Clark posava en marxa #coronaversos, en la mateixa línia. Participar-hi no necessàriament és tan esforçat com fer de voluntari per portar la compra als majors que viuen tot sols, però també contribueix a alleugerir preocupacions i angoixes.
Conscient de la situació excepcional, de l'esforç absolutament especial que estan fent totes les persones que es troben treballant en primera línia per la contenció del virus, professionals de diferents àmbits que carreguen sobre la seua esquena la salut de tots nosaltres, aquí he volgut fer una pinzellada sobre les iniciatives de persones que, senzillament, ajuden a d'altres a fer més passador, més agradable, el confinament a casa. Cadascú aporta el seu granet d'arena a millorar la vida de la resta.
La situació actual comportarà molt de patiment (ja en comporta), cost en vides humanes (de manera excepcional), i sobreesforç per als qui treballen en primera línia. Però també ajudarà a despertar aspectes solidaris que potser teníem una mica adormits.