Resulta difícil (si no impossible) entendre el devenir polític dels nostres temps sense acudir a la Història, sense recordar fets que han ocorregut en el passat. Entendre el món d'avui sense conèixer el d'ahir és, en qualsevol cas, una tasca titànica, pràcticament impossible. Ara bé, allò que ha passat i que nosaltres no hem viscut es pot interpretar de moltes maneres i se'n poden fer, segons les inclinacions actuals de cada historiador, moltes lectures. Uns mateixos esdeveniments poden ser analitzats de formes fins i tot contradictòries.
Agafem, com a referència, sense voler-ne fer doctrina en cap sentit, un exemple que trob contundent (i que havia treballat més d'una vegada amb els meus estudiants): la interpretació que diferents corrents historiogràfics fan de la Guerra de Successió (1707-1715). La historiografia espanyolista diu que l'esmentada guerra va ser una guerra pel tro d'Espanya, que enfrontà Felip V i Carles d'Àustria i que es va veure immergida en un conflicte paneuropeu. Que pertot arreu hi havia partidaris d'un i altre. Que el Borbó era modernitzador i l'Àustria foralista i antiquat. Que el primer volia generar un estat nou, més progressista, i el segon volia mantenir la vella confederació dels avantpassats, ancorat en un model que ja havia periclitat. Que els partidaris d'un i altre se sentien igualment espanyols i participaven del mateix projecte nacional. I que, finalment, la victòria borbònica va suposar avanços econòmics importants per a totes les «regions», principalment per a Catalunya.
La historiografia catalanista, contràriament, diu que la Guerra de Successió va tenir un fort contingut nacional. Que va enfrontar dos models completaments diferents d'entendre la monarquia hispànica: el plurinacional i l'unitarista a la francesa. Que el catalans feren costat majoritàriament a Carles d'Àustria perquè era la garantia de la continuïtat institucional de la nació catalana. Que les classes populars varen fer més costat a Carles d'Àustria que no a Felip de Borbó. Que el Borbó era autoritari, absolutista i que va construir l'Estat sobre el model d'una única nació i contra les altres.
Al cap i a la fi, els historiadors que ho veuen d'una manera i els que ho veuen de l'altra ens expliquen dues històries radicalment oposades. Comptant amb els mateixos fets, referint-hi els mateixos esdeveniments i presentant-hi els mateixos personatges. No ens ha de sorprendre l'existència d'aquestes interpretacions tan dissonants, si tenim en compte que els personatges actuals també presenten aquesta disparitat d'opinions en relació a ells mateixos. Felip VI és un heroi per a alguns i un impresentable per a d'altres. El mateix passa amb Carles Puigdemont, admirat i denostat no sé si a parts iguals, però sí amb la mateixa intensitat. I valoram la tasca d'aquests personatges a partir d'esdeveniments que podem llegir d'una manera o una altra segons siga el nostre ideal de societat, segons els nostres principis o segons la nostra perspectiva ètica.
La política actual no es pot entendre, de tota manera, sense comptar amb la llum de la Història. I de les seues múltiples interpretacions. La crisi política actual que sofreix el Regne d'Espanya no es pot entendre sense analitzar fredament el que va ocórrer en la Transició a la democràcia. Era necessari un estat de les autonomies amb «cafè per a tothom» o hauria resultat més estabilitzador reconèixer que hi havia quatre nacions i que es podien organitzar d'acord amb les seues voluntats específiques? No calia fer net ni tan sols d'aquells elements del règim franquista que havien dedicat tota la seua vida a impedir avançar cap a un règim democràtic? No s'havia d'exigir cap tipus de responsabilitat a ningú no ja pel que havia ocorregut en un passat més llunyà, sinó ni tan sols pel passat més immediat?
Boris Johnson, primer ministre britànic, és biògraf de Winston Churchill. Churchill tenia una passió confessada i desenvolupada de manera exhuberant al llarg de tota la seua vida: la Història. Els pares fundadors d'Europa li havien pegat cinc voltes a tota la Història del continent i se'n coneixien les costures més amagades. Tots els polítics que realment pretenen fer avançar les seues societats, o si més no gestionar-les dignament, tenen passió per la Història. Pens que ningú no es pot dedicar a la política si no presenta aquesta inclinació d'una manera molt clara, molt marcada, fins i tot estrafeta. Sense passió per la Història difícilment es pot tenir passió per la política actual. I, sobretot, sense aquesta voluntat de conèixer la Història, no hi ha cap possibilitat d'incidir-hi.
Em fa la impressió que bona part de la mediocritat dels polítics actuals ve donada pel fet que molts d'ells no han llegit ni cinc assaigs històrics en tota la seua vida. I això, a l'hora de moure's en el seu dia a dia, se'ls nota tan com si anassin despullats.