L'increment de casos de COVID-19 ha fet que s'hagin pres mesures per frenar la pandèmia, especialment visibles, a la ciutat d'Eivissa. La primera reacció ha estat inequívoca: «No és just que les Balears paguin la mala gestió d'Ayuso (presidenta de la comunitat independent de Madrid)».
Com que Madrid és Espanya dins d'Espanya, si a Madrid hi ha un grau d'infecció espectacular, a Espanya també. I, com que les Balears són Espanya (no dins Espanya, sinó fora), s'ha de fer exactament el mateix que es faci a Madrid. Tot això esperant que un jutge li doni la raó a Ayuso i els metges i companyia hagin d'empassar-se la seua idea sobre com controlar la pandèmia.
Les mesures restrictives imposades a la ciutat d'Eivissa (i ja aixecades a Sant Antoni de Portmany, amb prou temps per enmig des de la visita reial) no venen donades per la situació a Madrid, sinó per un exercici (suposam que de responsabilitat) per part del govern de les Illes Balears, m'imagín que d'acord amb el govern de la ciutat. Certament, ja som al punt en què s'està produint el debat sobre els efectes col·laterals del virus, l'impacte en l'economia i totes aquestes coses. Però, no havent-hi encara ni medecina segura, ni molt manco vaccí antiviral, sembla lògic que s'hagin de prendre mesures per tal d'evitar-ne la propagació. O, com a mínim, per frenar-la notablement.
Algú podria pensar que les mateixes mesures no s'han pres fa temps a Madrid (i per això ara és el focus de propagació més rabiós de tota Europa) a causa de la pressió (i la força) de determinats sectors econòmics. Qui pensi això s'equivoca de ple en ple. I no coneix Madrid. Perdó, vull dir Madrit (concepte, que diria Iu Forn). Madrit concepte no pot permetre de cap de les maneres un tancament si, essent Espanya dins Espanya, no es tanca automàticament tot el Regne (hi hagi o no propagació del coronavirus, que això, com s'està veient ben clarament, és una qüestió del tot secundària). Si fos només per la qüestió de la pressió de l'Ibex, no s'hauria diversificat el tancament de barris estrictament en funció de la classe social. Es pot tancar Vallecas, però no es pot tancar Salamanca. Es poden prendre mesures més o manco excepcionals als barris amb predomini d'habitants de classe treballadora. Però no es pot fer el mateix en els barris de famílies més acomodades.
El classisme ha estat un dels detonants del fet que Madrid sigui el principal focus europeu de la pandèmia. I no crec que, de manera general, s'estigui analitzant la qüestió a partir del paràmetre del classisme. S'està demostrant que Madrit concepte és la societat més elitista, més desigualitària i més poc liberal d'Europa.
Quan es protesta, des de la perspectiva econòmica, sobre la situació restrictiva imposada per tallar la propagació del virus, no es té en compte que les coses encara poden anar molt pitjor. Si hom aconsegueix frenar el virus en un temps raonable, el daltabaix encara es podrà controlar una mica. Però, imaginem el pitjor dels casos: per mor de la por al caos econòmic més absolut, hom permet la propagació del virus a lloure. Imaginem que tardam cinc anys a trobar un antídot o un vaccí (en espanyol, vacuna). Imaginem que, en aquest temps, a Europa s'infecten dos-cents cinquanta milions d'habitants, dels quals, en un parell o tres d'hiverns dolents, se'n moren cinquanta o seixanta (milions). Imaginem que un trenta per cent d'aquests són gent jove, en edat laboral i entre la població més preparada. On se n'aniria, llavors, l'economia?
Si no es conté el virus, no resulta tan fàcil imaginar una Europa que hagi exhaurit tots els seus recursos, un Regne d'Espanya en fallida total i unes illes Balears amb un setanta per cent d'atur entre la seua població activa. Per tant, una Europa que no pugui pagar ni atur, ni ERTOS, ni prestacions, ni al·licients a les empreses per crear ocupació. Una Europa, facem-ho encara més apocalíptic, que no pugui pagar els seus metges, ni els seus mestres, ni els policies, ni els militars, ni els jutges... Una Europa on els medicaments hagin desaparegut, i on les bandes armades es dediquin a comerciar amb els últims antibiòtics que hi quedin.
Això, esperem-ho, no passarà. Però no resulta impossible que passi. Podria passar. Perquè, al cap i a la fi, tot depèn de la gestió que se'n faci des de cada institució responsable de fer-hi front. Perquè hi ha Angela Merkel, i Charles Michel, i fins i tot Ursula von den Lyen, pens que no arribarem a aquests extrems. Si la Unió Europea estigués en mans de Díaz Ayuso, segurament la situació acabaria sent molt pitjor del que hem descrit en els paràgrafs anteriors.