La llengua estàndard és una varietat lingüística supradialectal que tendeix a facilitar els intercanvis entre els diferents dialectes i que és compartida pels usuaris d'una comunitat determinada. Així, en cap cas és un model de llengua diferent o contrari als parlars locals, sinó que és compartit per tota la comunitat lingüística, que, en aquest cas, és la catalanofonia, és a dir, el conjunt de territoris de parla catalana, que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.
En aquest sentit, el domini lingüístic català ens demostra que som la mateixa llengua, perquè si comparam les diferències i les similituds, aquestes darreres són infinitament majors que no les primeres. Al cap i a la fi, com diu el professor Joan Veny —entre molts altres romanistes—, la llengua catalana, popularment coneguda com a eivissenc, menorquí o mallorquí, però també pla i pagès, per exemple, és dels sistemes lingüístics més unitaris de la Romània. De fet, paraules com «cap», «mà», «boca», «munt», «muntanya», «arbre», entre moltes d'altres, són compartides per tots els parlars. El Sr. Pons faria bé, idò, de deixar d'enganar els lectors fent-los creure que parlar eivissenc o rallar menorquí es limita exclusivament a salar o a dir «jo som». O és que artistes com UC, Projecte Mut, Aires Formenterencs o Guiem Soldevila no són prou eivissencs, formenterencs o menorquins per fer servir l'article literari?
També farien bé des de Sa Fundació de no tergiversar les paraules dels altres ni, encara menys, la realitat. Ni la Plataforma per la Llengua ni jo hem defensat mai, en cap cas, «una llengua estàndard basada en el dialecte barceloní», atès que l'estàndard no és cap dialecte, sinó que té en compte tots els parlars (l'eivissenc, el valencià, el gironí, etc.), en la mesura que és un model de llengua composicional i polimòrfic, per això són igualment vàlides formes com «jo som» / «jo soc», «tomàtic» / «tomata», «gat» / «moix», etc.
A més, el Sr. Pons assegura que jo reconec que el valencià i l'alguerès tenen un estatus que els fa mereixedors de tenir un estàndard o model lingüístic propi, quan, de fet, sempre he estat partidari d'un estàndard unitari en què tots els parlars hi tenguin cabuda, com ho és el del català, en la mesura que fer parts i quarts no afavoreix l'idioma, sinó que l'empobreix. La riquesa de la nostra llengua es basa en tots els dialectes i en tots els registres. Voler una llengua que només tengui en compte les varietats eivissenca, menorquina o mallorquina, així com els registres informals, sense tenir en compte tot el conjunt de l'idioma, és una mostra d'odi cap a la nostra llengua i cultura.
És obvi, per tant, que no defensi un model de llengua baleàric. Segurament també s'hi oposen tots els eivissencs, menorquins i mallorquins, perquè aquesta idea de la «balearitat» no la defensa ningú, només aquells que volen una llengua petita, malmesa i feta bocins. Aquells que defensen una llengua a mitges. Efectivament, els qui defensen l'eivissenc o el menorquí, posem per cas, sense tenir en compte que és igual d'eivissenc o de menorquí l'article salat que l'article literari, no defensen la nostra llengua, sinó que simplement ens volen enganar. Què deuen pensar els de Sa Fundació Jaume III dels textos que escrivia el rei esmentat, que no va fer servir mai l'article salat?
A més, defensar un estàndard baleàric i criticar un model de llengua compartit per tota la comunitat lingüística no té cap sentit. Al cap i a la fi, les diferències entre illes són, si fa no fa, similars a les existents amb la resta de territoris de la catalanofonia, és a dir, mínimes. En el meu cas, com que estim la meva llengua, que a ca nostra li hem dit sempre mallorquí, però a cas veïns li diuen eivissenc i menorquí, vull una llengua rica, diversa i plena, sense deixar de banda cap registre, des dels formals fins als informals.
D'altra banda, si bé el Sr. Pons afirma que el castellà té un estàndard composicional, la realitat és que l'estàndard castellà veta pronúncies com «seresa» o «sien», per «cereza» i «cien». No podem pensar, per tant, que sigui una llengua amb un estàndard composicional. O ara ens voldrà fer creure que la Mare de Déu nom Joana? L'exemple més clar que hi ha un estàndard monocèntric en la llengua del costat és que hi ha diferents lingüistes i entitats oposades al model d'estàndard de la RAE, entre les quals trobem el Colegio de México, per exemple.
Igualment, quan el director de Sa Fundació diu que «ningú defensa l'existència d'un estàndard andalús perquè els andalusos no tenen consciència lingüística» torna a equivocar-se. I, de fet, és estrany que Sa Fundació desconegui una entitat que és germana seva, però a l'andalusa, que és l'Instituto de Identitad Andaluza, que ha elaborat un diccionari de la llengua andalusa, unes bases per a una gramàtica andalusa, així com un traductor andalús-espanyol, ben igual que Sa Fundació. I també hi ha autors, com el Sr. Tomás Gutier, que han fet llibres reivindicant la llengua andalusa i criticant l'imperialisme del castellà. I fan servir el mateix discurs que vostès, Sr. Pons, però contra la imposició del castellà de Madrid. Curiós, no?
En definitiva, més enllà d'aquest andalusisme lingüístic que ens recorda al «balearisme» de Sa Fundació, i que no compartim, des de la Plataforma per la Llengua només exigim poder viure plenament en eivissenc, en menorquí i en mallorquí, és a dir, poder viure plenament en català, la nostra llengua, sense que ens discriminin, ni a l'aeroport, ni a la sanitat, ni enlloc. Al cap i a la fi, estimar la llengua dels nostres majors implica estimar-la plena, en conjunt, i sense mutilar-la, a diferència del que vol fer Sa Fundació.