Aquests últims dies ens ha tengut entretenguts una vella coneguda olor. Una vella i coneguda remor: l'anomenada, almanco a l'època de la Transició, “remor de sabres”. En un estat com l'espanyol amb tradició de “pronunciamientos”, colps d'estat i guerres fratricides, qualsevol pronunciament militar, encara que sigui feta per gent retirada, hauria de crear, com a mínim, una mica d'inquietud. Certament, són “nostàlgics”, però no només nostàlgics. I, sobretot, caldria saber quants membres en actiu de l'exèrcit espanyol tenen algun punt de contacte ideològic amb aquests “nostàlgics”.
D'altra banda, sobta com s'ho agafen les togues. Fa uns anys, un jovenet de sa Pobla va rapejar en una cançó que voldria enviar-li una bomba a un destacat ultradretà de Mallorca. Evidentment, el postadolescent no estava en condicions de poder enviar cap bomba a ningú. Com els “nostàlgics” no poden afusellar vint-i-noséquants milions de fills de puta. L'amenaça dels jubilats de l'exèrcit no té cap ni peus. La del jovenet de sa Pobla tampoc. Resulta, emperò, que el jovenet de sa Pobla, ara ja no tan jovenet, viu a l'exili, a Bèlgica, perquè, si hagués quedat per aquí, seria a la presó complint condemna per amenaces. I els jubilats de l'exèrcit, en canvi, continuen tan tranquils, fent del seu cap, sense que ningú no els arribi a molestar.
En un estat plenament democràtic, en una democràcia consolidada sense fisures ni entrebancs, els militars fan la seua feina, els jutges la que els pertoca i els polítics aquella que els correspon. I fan per manera de mirar de no interferir les unes amb les altres. Els militars han de defensar els ciutadans de possibles agressions exteriors. Però no han d'interferir en els pactes polítics, ni en qui governa, ni han de dir si “nuestra sangre está preparada para la democracia” o no. Tot això no és assumpte seu. Pens que, en principi, no ho hauria de ser ni tan sols quan estan jubilats. Sorprèn que una colla de jubilats tots de la mateixa professió es dediqui a fer manifestos com els que hem pogut llegir durant aquestes últimes setmanes.
Els jutges, per la seua banda, han d'aplicar les lleis i han d'impartir justícia. Però no han d'interferir en els governs, no han de posar entrebancs a les decisions democràtiques de la gent. Hem pogut assistir a l'escàndol d'impedir quatre vegades seguides que un parlament escollís el president que volia triar. Això xoca frontalment amb el sistema democràtic, però ha passat i s'ha deixat passar. La Unió Europea ho ha deixat passar, dins les seues pròpies fronteres, i no tenc cap dubte que ho acabarà pagant molt car. Tampoc no tenc dubtes que les institucions europees corresponents corregiran els disbarats comesos per l'actual cúpula del Consell General de Poder Judicial espanyol. Però segurament ho faran tard, massa tard, quan els disbarats en qüestió ja no es puguin tornar endarrere. Aleshores només quedarà la indemnització a les persones afectades per les seues malifetes, com ha ocorregut recentment amb gent com Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usubiaga. Que l'estat hagi d'acabar pagant més o menys diners en indemnitzacions als presos polítics i als exiliats no canviarà el curs de la Història, ni farà menys lesiva per a la democràcia la interferència del poder judicial en l'activitat parlamentària i governamental.
Per cert, els militars colpistes que s'expressen en manifestos inaudits que escandalitzen mitja Europa són a la reserva. Però els membres del Consell General del Poder Judicial, que fa dos anys que, segons estableix la Constitució espanyola, també hi haurien de ser, continuen plenament en actiu. Com és això? Poden continuar prenent decisions en temps de pròrroga? Poden continuar fent d'oposició al govern de l'Estat, com si fossin un grup parlamentari més? Poden entrebancar acords i projectes com si hi estiguessin, d'alguna manera, supòs que per intervenció divina, legitimats? I ells, els integrants del CGPJ, van de constitucionalistes? Defensen la Constitució espanyola? La respecten, ni tan sols? Si la tenguessin mínimament en compte, faria prop de trenta mesos que no hi serien. Però ells volen ser-hi, volen intervenir en allò que no els correspon, volen marcar la política sense haver estat escollits per la gent, volen fer de parlament encara que no siguin diputats.
El Regne d'Espanya no serà una democràcia plenament consolidada ni un estat de dret amb tots els ets i uts mentre hi hagi gent amb uniforme que es dediqui a donar la seua opinió sobre els governs democràticament elegits i mentre hi hagi jutges i fiscals que interfereixin en l'actuació dels parlaments. I, vist el panorama, pens que la cosa va per llarg.