Rellegint els articles del gran Ramon Barnils (ara que l'editorial valenciana 3i4 n'ha publicat una excel·lent selecció), pas pel seu comentari -àcid i punyent- sobre les declaracions que Felipe González i François Mitterrand varen fer en relació a què suposava el Tractat de Maastricht (Mastrique, en espanyol). Ambdós convenien a dir que una major integració europea no suposaria cap pèrdua de sobirania per part de les “nacions” que passassin a formar part de la nova unió política. A mi, l'afirmació d'aquests dos sòlids líders socialistes em sonava a l'absurd que suposaria dir que Minnessota o Iowa no han perdut sobirania en relació als Estats Units d'Amèrica. A un altre nivell, naturalment, però per aquest camí.
De la mateixa manera que em causa perplexitat escoltar -i ho he escoltat i llegit diverses vegades- que la normalització de l'ús social de la llengua catalana no anirà en detriment de cap altra llengua (volent dir, de manera molt especial i pràcticament única, que no anirà en detriment de la llengua castellana o espanyola).
És igual d'evident que la normalització del francès al Quebec ha provocat una minva en l'ús de l'anglès en aquella nació sense estat del Canadà que el fet que integrar-se en un ens anomenat Unió Europea suposa, de manera automàtica, una certa pèrdua de poder per part dels estats que la integren. I no diguem ja si algun dia arribàssim al somni dels europeistes, és a dir, a la constitució dels Estats Units d'Europa. De fet, la majoria dels estats europeus que actualment formen part de la Unió Europea fa anys que perden sobirania a favor de la Unió, de la mateixa idea que els estats que es consideren plurals perden sobirania a favor de les entitats subestatals, siguin lands federats, siguin comunitats autònomes, siguin regions autònomes...
Segurament, en el seu discurs clarament erroni tant Felipe González com François Mitterrand volien tranquil·litzar els nacionalistes dels seus respectius països. Volien que els que havien d'acceptar el Tractat de Maastrich, més o manco inevitable per anar avançant en la integració europea, no pensassin que ni el Regne d'Espanya ni la República francesa perdien ni un bri de la seua preuadíssima sobirania nacional. Mirar de tranquil·litzar els respectius nacionalistes, emperò, els duia a unes afirmacions que no aguanten l'escrutini d'una mirada mínimament crítica. Com el discurs dels que diuen defensar el català sense tocar el castellà mira de calmar els ànims dels supremacistes lingüístics espanyols, educats en la idea que la seua llengua resulta intocable pertot arreu (almanco dins els límits marcats per la “sobirania nacional”).
Entrat el segle XXI, políticament, l'únic que té una mica de sentit, en relació a la sobirania, és la seua radical, contundent, inevitable i segura diversificació. La sobirania guarda relació amb el fet de qui mana i amb el fet de qui té capacitat legal (o legítima) d'exercir la violència. Qui pot executar les seues decisions sense que d'altres forces puguin impedir-ho. D'això parlam, al cap i a la fi, quan parlam de sobirania. Que es mira de legitimar, amb major o menor èxit, per diverses vies.
Perquè avui dia la sobirania s'exerceix des de múltiples angles, i per moltes vies diferents. Ben esquerdades es queden la majoria de les sobiranies nacionals davant la potència de la farmacèutica Pfeizer, o davant l'expansió mediàtica de Random House-Mondadori, o davant els xous televisius de la Fox, o davant l'impacte de facebook o de twitter o d'altres xarxes socials. Les empreses xineses que varen comprar el port del Pireu, Atenes, fan un set a la sobirania nacional de Grècia, un estat integrat dins la Unió Europea. De la mateixa manera que, regulant-ne les vies de comunicació, qüestionen de dalt a baix la sobirania nacional de Mali. Quan els col·legues del camarada Hu compren deute públic dels Estats Units d'Amèrica també intervenen, d'alguna manera, en la sobirania nacional de la nació més potent del planeta Terra.
Això, per dalt. Per baix, quan un ciutadà, com ha fet Pep Antoni Roig a principi d'enguany, decideix viure dues setmanes íntegrament en català (és a dir, només veient televisió en català, només llegint premsa en la nostra llengua, només comprant productes etiquetats en la llengua de Llull, només assistint a espectacles en la mateixa llengua, parlant només català amb els interlocutors i si no l'entenen buscant-ne d'altres, etc) també està exercint la seua sobirania, la que tots, cadascun de nosaltres, té com a individu.
I que quedi clar que la suma d'individus que formam la “sobirania nacional” en podríem canviar radicalment la configuració, en un temps relativament curt, si ens ho proposàvem i fèiem les passes necessàries per portar-ho a terme. Conclusió: no fa falta ser cap centella de l'observació política per veure que la sobirania nacional, tal i com s'entenia al segle XIX, ja fa estona que ha periclitat.