Aquestes últimes setmanes ha tornat a la palestra pública el debat sobre com han de ser les proves d'accés a la universitat, sobre si les actuals són adequades o no, i sobre l'ajustament entre els ensenyaments mitjans i els universitaris.
Els que consideren que les proves, tal i com es presenten actualment, no són les adequades addueixen que estan antiquades, perquè es basen en una manera d'entendre l'educació que, teòricament, ja ha estat superada.
Diuen que les proves d'accés a la universitat són massa «memorístiques», que no s'hi veuen d'altres habilitats (el que en conjunt formen les anomenades «competències»), i fins i tot que no s'hi estableixen paràmetres com ara la capacitat de cooperació amb els companys, que tenen una gran utilitat per a la futura vida laboral o, senzillament, per al capteniment com a ciutadans.
Per la seua banda, els que troben que les proves actuals ja estan més o manco bé argumenten que són molt més objectives que qualsevol alternativa que s'hagi pogut plantejar fins ara i que s'amotllen bastant a allò que es demanarà als estudiants a a la universitat.
Fa algunes dècades que estam assistint a un moviment pendolar en la qüestió de la memòria. En l'educació tradicional, la memòria ocupava un espai vastíssim que, per descomptat, no li corresponia. Es tractava de memoritzar-ho tot, encara que no tengués cap tipus d'utilitat. S'ensenyaven idiomes no en funció de les seues característiques comunicatives, sinó a través de la memorització de temps verbals i històries semblants.
Allò no duia enlloc, evidentment. Però la denostació total i absoluta de la memòria tampoc. Perquè la memòria és a la base del coneixement. Hi ha coses que necessàriament hem de recordar-les, si volem adquirir una formació adequada. Memoritzar és absolutament necessari per aprendre. Per molt d'enfocament comunicatiu amb què ensenyem un idioma, si l'estudiant no memoritza els termes d'aquest idioma tampoc no podrà parlar-lo. Parlam una llengua perquè n'assimilam les estructures, però també perquè memoritzam les paraules que integren el seu vocabulari.
Pràcticament no es pot aprendre res, si no utilitzam la memòria. No té cap sentit, per tant, la denostació sistemàtica de l'ensenyament memorístic. L'ensenyament memorístic resulta del tot necessari. Imprescindible. Cabdal, per a qualsevol formació mínimament integral.
Certament, la memòria és només un dels aspectes que configuren el procés d'ensenyament-aprenentatge. També hi té una gran importància, per exemple, la creativitat. Qui aprèn no només ha de saber reproduir coneixements, sinó que ha de tenir la capacitat per innovar, per veure nous camins, per trobar alternatives quan es presenta un problema. Especialment si és a punt d'entrar a l'etapa universitària.
La creativitat resulta totalment imprescindible per a tota casta d'estudiants. Als Estats Units d'Amèrica, on troben que tot està massa especialitzat, ara obliguen, a moltes universitats, els futurs científics a fer alguna assignatura de Literatura, d'Art o de Filosofia. Senzillament, perquè la ment se'ls obri i siguin més imaginatius a l'hora de fer descobriments en el camp de la Química, de la Biologia o de la Física Quàntica.
Així mateix, una bona formació passa per la necessària adaptació al món modern, a les noves tecnologies, als avanços en el camp de la comunicació, a la bona gestió de la informació... No es pot educar prescindint de la tècnica, que, per cert, avança a una velocitat que gairebé cap sistema educatiu no és capaç de perseguir mínimament.
Dins les habilitats dels estudiants hi hem de comptar la seua capacitat per buscar informació (en una societat que cada vegada ens ofereix més possibilitats, gràcies als avanços tècnics) i, correlativament, l'habilitat per destriar el gra de la palla.
Dins la selva informativa en què ens trobam immersos hi ha molta informació verídica, però també n'hi ha molta (hi ha qui diu que més del cinquanta per cent) que és manifestament falsa. Entendre quines fonts són fiables i quines no, tenir criteri a l'hora de discernir el gra de la palla forma part, inexorablement, d'una formació integral i adaptada a la nostra època.
Criteri, creativitat, imaginació i memòria formen part de la bona formació de qualsevol estudiant. I no tots aquests aspectes es poden avaluar de la mateixa manera. Fins i tot n'hi ha de dificilíssima avaluació.
El que costa una mica més de veure és com es podria avaluar la capacitat cooperativa d'uns estudiants que s'examinen competint, perquè de la nota que en treguin dependrà que la plaça a uns determinats estudis sigui per a ells i no per a uns altres.