La incoherència de la política espanyola amb els valors europeus està posant a prova la solidesa (o la seua manca) de les costures de la política exterior europea. Primer vàrem assistir a l'espectacle lamentable del ministre d'Exteriors rus posant a caldo l'Alt comissionat europeu d'exteriors, el jacobí hispanocatalà Josep Borrell.
Quan Borrell va anar de visita a Moscou i va gosar intercedir pel dissident Alexei Navalni, Labrov s'ho va carregar amb la facilitat amb què en Rafel Nadal remata una pilota de tennis al Trofeu Conde de Godó: li va replicar que més valdria que la Unió Europea es preocupàs dels catalans empresonats per motius polítics a Espanya, abans d'anar a ficar el nas en les qüestions internes de Rússia.
La humiliació del responsable d'exteriors de la Comissió Europea no podia ser més forta (una passa més endavant l'incident hauria pogut tenir conseqüències molt greus per a les relacions entre la Unió Europea i la Federació Russa), i, d'altra banda, la resposta no podia ser més de manual.
No era la primera vegada que, des de l'exterior d'Europa, s'apuntava el fet que a l'interior de la UE hi hagi presos polítics com a argument per rebutjar que dirigents europeus es preocupin sobre violacions dels drets humans a altres àrees del planeta. Mentre els presos polítics segueixin a la presó, Europa només pot parlar de drets humans amb la boca petita. Molt petita.
Passades unes setmanes, no gaires, Espanya es va haver d'empassar un partit de futbol entre la selecció dita nacional d'aquest esport i la selecció nacional de Kosovo, estat al qual el Regne d'Espanya encara no ha reconegut. Com que algú de molt amunt havia dit que Espanya mai no jugaria contra Kosovo, que això era impossible, i que Kosovo, com a regió de Sèrbia, no tenia cap dret a practicar l'esport rei a nivell internacional, el fet d'haver-se d'empassar el partit va ser com quan hom es menja «es mal bocí», aquell bocí que no t'agrada però que t'has d'empassar (per les raons que siguin), que passeges tant com pots per dins la boca i que després fas anar coll avall amb arcades i tot.
Certament, Espanya es va empassar es mal bocí amb molt poca elegància. Hi feren el ridícul des dels dirigents de la Federación Española de Futbol fins als periodistes. Queda a la retina de tothom l'intèrpret dels kosovars fent dir a un periodista espanyol el terme «Selecció nacional de Kosovo», si volia que el seu entrenador respongués la pregunta que li estava formulant. O l'ESP (amb majúscules) a la televisió contrastant amb el kos (en minúscules), no fos cas que algú es pensàs que, a nivell internacional, Espanya i Kosovo eren igualment representades.
I passades unes poques setmanes més, l'ínclit Josep Borrell s'ha hagut d'empassar un altre calàpet. De visita a Belgrad, capital de Sèrbia, ha hagut d'advocar, com a dirigent europeu, per les bones relacions entre Sèrbia... i Kosovo! De manera que Borrell, que ha set ministre del govern d'un estat que encara no ha reconegut Kosovo com a nació independent, com a dirigent europeu s'ha vist obligat a animar el govern de Sèrbia a millorar les seues relacions amb Kosovo, a fi i efecte de comportar-se com dues nacions vesines... i indepedents. No vull ni pensar pel que havia de passar el cervell de Borrell per poder superar aquest tràngol, que, d'altra banda, com a responsable d'exteriors de la Unió Europea no podia evitar.
El president serbi Aleksandar Vucic va escoltar atentament Borrell i li va respondre amb elegància, apel·lant a la millora necessària de les relacions entre Sèrbia i l'antic territori ocupat per la mateixa Sèrbia i avui estat indepedent, Kosovo. No estava en condicions de fer-hi sang. Però n'hi hauria pogut fer, si s'ho hagués proposat. Hauria bastat que respongués a Borrell que, avui, a la primavera de l'any 2021, Sèrbia té millors relacions amb Kosovo que Espanya.
Que almanco Sèrbia reconeix Kosovo com a estat independent, cosa que Espanya no fa. I que el dia que la selecció kosovar de futbol jugui contra la de Sèrbia segur que no patirà els lletjos que els espanyols li varen fer quan li va tocar jugar contra Espanya. O que no entenia per què Sèrbia havia de tenir millors relacions amb Kosovo que determinats estats europeus que encara ni tan sols l'han reconegut com a estat independent.
Les irregularitats d'Espanya a l'hora d'actuar, tant internament com internacionalment, estan complicant de manera molt clara l'acció exterior de la Unió Europea, l'estan deixant en una situació de feblesa i de manca d'autoritat moral que, des del meu punt de vista, Europa no pot permetre's. Per això em va sorprendre tant que l'executiu d'Ursula von den Leyen permetés que el Regne d'Espanya els imposàs Borrell com a Alt comissionat d'Exteriors. I, després dels continus incidents, encara em costa més entendre que encara no l'hagin canviat.