Les últimes reunions entre tots els representants de les diferents autonomies que configuren constitucionalment el Regne d'Espanya ens tornen a deixar notícies no gaire afalagadores per a les Illes Balears. Continuam sense besllumar per enlloc un Règim Especial per a les Balears que s'assembli ni remotament al concert econòmic dels bascos (els únics que tenen la clau de la caixa i, per tant, autonomia real, en els confins d'aquest regne, que no és el de València). Continuam sense veure cap tipus de política que ens posi dins la mitjana estatal pel que fa a despeses i inversions per part de l'Estat: clar i ras, continuarem sent dels que pagam molt per rebre poc, i no tendrem cap sistema d'ajustament perquè això es vagi corregint si continuam guanyant llocs pel que fa a estat del benestar. Es veu que estat del benestar i estat espanyol són un oxímoron, però no ens ha de sorprendre si tenim en compte les característiques de les elits que manen a Madrid.
Els economistes més seriosos ja han destacat manta vegada que es tracta d'unes elits extractives i que, per tant, no pretenen en absolut avançar en el benestar dels ciutadans sinó omplir-se les seues pròpies butxaques. Vegi's, pressumptament, i com a botó de mostra, tot el que va sortint sobre l'exemplar rei emèrit dels espanyols.
Tenint en compte que serem encara llunyíssim d'una mínima justícia redistributriva, almanco s'hauria pogut veure un esforç per part del govern de l'Estat si s'hagués establert algun mecanisme mínimament correctiu de la situació actual. O, fins i tot, si sense establir cap mecanisme de correcció s'hagués dissimulat una miqueta no deixant les illes Balears a la coua de la inversió per habitant entre totes les comunitats suposadament autònomes que es reunien al voltant d'una mateixa taula. Idò no: les illes Balears, per no perdre el costum, continuarem a la coua de la inversió per habitant per part d'un estat que pagam -i tant!- entre tots.
Mentre sense cap tipus de simbolisme ens continuen sabatejant des de Madrid (concepte, que diria aquell), aquí som a les portes d'exercir un cert simbolisme, a través de la celebració (també institucional) de les Festes de la Terra. A les Festes de la Terra (terme molt encertadament encunyat per Isidor Macabich, seguint la tradició més purament nacional en el fet de nomenar allò que fa referència al conjunt de la societat, i de fer-ho amb lletres majúscules), es commemora la conquesta catalana/cristiana de 1235 de les illes d'Eivissa i Formentera, altrament anomenades Pitiüses. No crec que avui el sentit sigui el de commemorar una conquesta, sinó el fet de recordar la fundació de les Pitiüses amb el caràcter nacional que, més bé o més malament, conserven fins avui. Per molt que procedeixi d'una època en què les nacions, tal i com ara les entenem, encara tardarien molt a existir. De la conquesta catalana de 1235 en tenim un llegat lingüístic i cultural que no s'ha estroncat des d'aleshores, però que, posat sistemàticament en qüestió, ens obliga a fer-nos forts en el camp simbòlic per no perdre el mínim anclatge que encara tenim en la nostra identitat col·lectiva.
Per damunt d'elements purament simbòlics, continuam tenint per davant la batalla de gestionar els nostres propis recursos, aquells que generam els habitants actuals, d'avui, de l'any 2021, d'Eivissa i Formentera. Davant un estat comandat per elits extractives, mani un partit o manin uns altres, la nostra única defensa és construir models de finançament que no s'ajustin al règim general de les comunitats dites autònomes a l'Estat espanyol. Dins el règim general, l'experiència de quatre dècades ens ho ha deixat molt clar, les Illes Balears només hi tenim a perdre. Es tracta, per tant, de sortir-ne quant abans millor. I, tal vegada, per sortir-ne estaria bé fer algun tipus de gest simbòlic. Ja que som en els dies, i en el camp vast i boirós, de la simbologia.
Potser, i dic només potser, caldria imitar l'únic gest simbòlic que s'ha produït en aquesta última reunió de les “autonomies”: no anar-hi. Com ha fet el president de la Generalitat de Catalunya. Urkullu, president d'Euskadi, tot just va amagar de fer-ho per aconseguir un grapat més d'impostos per a les diputacions de la seua nació. Com ha dit algú, això dels bascos no és peix al cove, sinó una autèntica mariscada regada amb els millors vins. Vist que les Balears hi anam sense treure'n res, sinó, ai las!, sortint-ne ben apallissats, es veu més que mai la necessitat de començar a posar-nos en el mapa per alguna cosa que sí que puguem fer nosaltres. I no tenc gaire clar quina hauria de ser, però sí que veig diàfanament que hauria de ser quelcom que es fes des del Govern de les Illes Balears i que no fes ningú altre. A veure si el govern més progressista de la Història i el més amic dels progressistes nostrats ens feia una mica de cas. O ens fèiem una mica de cas nosaltres a nosaltres mateixos, que encara és més important. Si volem ser algun dia al mapa.