Els fets varen tenir lloc a la inauguració de les Festes de Gràcia, l'antiga vila afegida a Barcelona fa poc més de cent anys. Pels volts de la Mare de Déu d'Agost. El pregoner de la festa era Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural. I també hi havia d'intervenir Ada Colau, alcaldessa de Barcelona. En Cuixart va fer el seu discurs i, tot seguit, es va disposar a intervenir na Colau. Als aplaudiments al president d'Òmnium varen seguir els xiulets a la batlessa. Que agafaren, en pocs instants, un volum tan gran que impedia de sentir-la. Qui va xiular? Els analistes diuen que la xiuladissa tenia diferents procedències. Segons algun digital català, els primers a xiular varen ser persones vinculades amb el món de l'oci, que consideren que la batlessa ha pilotat malament la desescalada en temps de pandèmia. Als de l'oci se'ls afegeixen tots aquells (i sembla que n'hi ha bastants) que troben que hi ha alguna cosa que es gestiona malament a la ciutat (els que pensen que està bruta, que es fan inversions mal fetes, que no es gestionen bé els serveis públics, etcètera). Entre aquest nombrós grup, no hi ha greuges específicament “polítics”.
Però qui ha de dubtar que també s'hi deuen afegir els que pensen que na Colau va actuar de manera infame aliant-se amb l'extrema dreta per impedir que hi hagués un batle independentista, d'Esquerra Republicana, anomenat Ernest Maragall. Qualsevol catalanista, qualsevol que posi Catalunya per damunt dels interessos de la gran patronal, de l'Ibex-35 i tot això, estava impel·lit a xiular la batlessa. En fi, els que tenen motivacions polítiques també s'afegeixen als xiulets. I acaba xiulant pràcticament tota la plaça. La plaça sobirana, que deien els del 15M. La plaça ha parlat, que dirien els que alguna vegada han posat, ben a consciència, la plaça per davant de les urnes. La plaça. Ai, la plaça!
Segueixen dues reaccions des del meu punt de vista comprensibles però reprovables: la de la batlessa i la del president d'Òmnium. No igualment comprensibles ni igualment reprovables, emperò. La de la batlessa deixant que li surtin les llàgrimes fa molta, moltíssima ràbia. Perquè de seguida se li veu la intenció. Ella que havia escratxat tothom que no li agradava, que havia lluït samarreta amb “I love Scratche”, que havia fustigat gent com en Xavier Trias o com en Mas-Cullell, no té cap legitimitat moral per mostrar ni el més mínim senyal de llàgrima als ulls quan la xiulen a la plaça pública. Ni que li tirassin tomates podrides, no podria fer com si ploràs. I tot seguit reobre el seu compte de twitter, tancat per no aguantar crítiques, per cert, i desqualifica duríssimament aquells que l'han xiulada. Poc tarda a intentar tornar a mostrar superioritat moral damunt la gent en general. Tot discutint un dret que existeix, com recorda l'escriptor Joan-Lluís Lluís, des de la Grècia clàssica: el de xiular l'orador que no t'agrada.
La reacció d'en Cuixart és més comprensible que la de la batlessa. Quan la xiuladissa agafa gran volada, en Cuixart agafa el micro i la salva. Demana a la gent que deixin de xiular-la. Que se l'escoltin respectuosament. Ho fa per bonhomia. Ja ho entenc. Li sap greu que la gent s'afuï contra l'amfitriona oficial de l'acte. Però obvia el fet que defensant la batlesa es posa al davant dels que volen mostrar el descontentament amb la seua gestió. De manera ben legítima, per cert. Fins i tot apel·la al temps passat a la presó, i, per tant, al sofriment, per defensar-la. Quan ella s'ha aliat sense cap tipus de problema amb els que ficaren Cuixart a la presó. Per això dic que les dues actuacions no són igualment reprovables, encara que, des del meu punt de vista, cap de les dues no siga correcta.
La batlessa de Barcelona hauria de saber (els polítics, en general, haurien de saber) que a la política, com diria aquell, s'hi arriba havent plorat. Plorar és molt humà. Confereix un punt d'humanitat important a qui s'hi dedica. Però no s'hi val plorar en qualsevol circumstància. Ni, sobretot, aprofitar l'efecte de les llàgrimes per anar putejant la gent. A mi, particularment, els detalls “humans” dels polítics sempre m'han molestat. Potser perquè tenc plena consciència del que s'hi amaga al darrere. L'acte de Gràcia constitueix, des del meu modest punt de vista, ni més ni manco que una demostració més de la duresa de la batlessa de Barcelona, de la seua cara de ciment, de la seua capacitat de maniobrar en política i de posar el peu dalt el coll de qualsevol adversari que li surti pel camí. Només per això ja no es mereix que ningú que es digui d'esquerres, no diguem ja que realment ho sigui, pugui tornar a votar-la.