La setmana passada vaig llegir, al digital Vilaweb, una interesantíssima entrevista amb una activista canadenca anomenada Yasmina Mohamed. Yasmina acaba de publicar un llibre titulat, en l'original anglès, Unveiled: How Western Liberals Empower Radical Islam (traduesc literalment: Desvelat: Com els Liberals Occidentals Empoderen l'Islam Radical). A la traducció catalana, el llibre es titula La dona sense vel (molt més suau, molt més ad hoc per als suposats liberals occidentals, sempre políticament correctes, que han de llegir-lo a les nostres contrades). Ens desvetlli les nostres barbaritats o es tregui, ella mateixa, el vel, na Yasmine Mohamed explica algunes coses de manera clara i contundent.
Partint de la seua experiència personal, comenta que va ser filla d'una «segona esposa» d'un musulmà practicant. L'home vivia amb la seua primera dona a la casa principal i ella i la seua mare vivien al soterrani. Fa una disquisició interessant sobre els traumes de ser filla de segona dona. La mare, en canvi, acceptava molt bé la seua condició. Era una persona que, de jove, a Egipte, havia estat una persona no adscrita a l'Islam, però que s'havia convertit durant l'eclosió dels Germans Musulmans. I aleshores ja era una practicant fanatitzada. Va ser la mare qui va tapar els abusos sexuals que va patir na Yasmina. I qui va casar-la amb un militant actiu d'Al Qaeda, que també la maltractava. Recolzava el seu maltractament en la religió, i en feia bandera.
Yasmine Mohamed reconeix que va poder sortir de tot allò pel fet de viure al Canadà, tot i que no sempre va trobar suport en les autoritats canadenques. Exposa, per exemple, el cas d'un jutge que no se la va voler escoltar perquè ella se suposava que era musulmana i que, per tant, aquella situació inacceptable formava part «de la seua cultura». Però a la fi se'n va sortir. Es va treure el vel (primer acte simbòlic d'alliberament), es va divorciar, va estudiar una carrera i va refer la seua vida. I tot això ho va fer no només sense el suport, sinó amb la ferma oposició dels parents més pròxims.
Tot seguit va posar en marxa una organització no governamental anomenada Free Hearts Free Minds (Cors Lliures Ments Lliures), que treballa donant suport a les persones que malden per la secularització de països on actualment l'Islam hi és la religió obligatòria, i on no es distingeix entre religió i vida civil. Free Hearts Free Minds ajuda els que no practiquen cap religió a països musulmans, o els que en practiquen alguna diferent de l'Islam, o els lliurepensadors en general. I, molt especialment, afirma Y. Mohamed, les persones de col·lectius totalment perseguits i a més invisibilitzats, com ara el col·lectiu LGTB. El suport se'ls dona en un doble sentit: a organitzar-se a l'interior d'aquests països, tot començant a teixir una oposició interior als sistemes teocràtics, o a partir cap a països més segurs, on puguin desenvolupar la seua vida sense haver de patir les interferències que a ca seua resulten pràcticament inevitables.
L'autora és especialment crítica amb aquells que, per ignorància, apunten que els abusos que es produeixen entre devots de l'Islam són una «qüestió cultural», com li va dir a ella mateixa, en la seua adolescència, un jutge canadenc. «Cultura? De quina cultura parlem?», s'exclama Yasmine Mohamed. «Les dones de Somàlia, Egipte, Indonèsia, Rússia, França... no comparteixen pas cultura. (...) La cultura de l'Afganistan va ser esborrada, i l'única cosa que hi veus ara és dones cobertes amb burques. No les veus amb els seus vestits, no. A Somàlia, Egipte, Indonèsia, igual. L'Islam domina uns cinquanta països, ara mateix, i les cultures d'aquests països han estat esborrades». Són paraules contundents i clares, que haurien de ser escoltades pels «liberals occidentals» que consideren que portar mocador, subsumir-se a l'home o renunciar a determinats drets pot formar part d'una «cultura» concreta. No forma part de cap cultura, sinó d'un sistema que anorrea cultures.
Correlativament a les cultures, s'ha produït, per via religiosa, un anorreament de les llengües. A Indonèsia, fa cent anys, els que se suposava que eren una mica més il·lustrats entre les elits locals començaven a omplir les cases amb versicles de l'Alcorà. En àrab. No en malai, ni en javanès ni en mahasa indonèsia, ni en cap llengua de per allà. Ni tan sols en holandès, que eren la potència colonial. A tot el nord d'Àfrica, l'àrab s'ha anat imposant, en detriment de l'amazic i d'altres llengües autòctones. I totes les cultures que vehiculaven han anat sent soterrades sobre l'homogeneïtzació derivada de la cultura i la llengua importades d'Aràbia Saudita.
Ho explica, sense pèls a la llengua, na Yasmine Mohamed, una canadenca d'origen egipci, sense vel i desvetllada.