Sempre he defensat que a Espanya no existeix un nacionalisme espanyol, ni cap força política ben organitzada i estructurada que el representi com podria ser ara s'Agrupació Nacional de na Marine Le Pen a França, que va arribar fins i tot a sa segona volta electoral on seria derrotada per en Macron. Es pocs partits polítics d'extrema dreta que es presenten amb un discurs clarament nacionalista espanyol són extraparlamentaris i residuals com Alianza Nacional, Democracia Nacional, España 2000, Falange Española, Falange Auténtica o Falange Española de las JONS. En canvi, es separatisme basc i català no només compta amb representació autonòmica i nacional a través de Junts per Catalunya, ERC, CUP, PNV o EH Bildu, sinó que tenen es poder a ses respectives comunitats autònomes i es Govern central en minoria de PSOE-Podemos té ses mans fermades i depèn exclusivament des vots d'aquestes formacions ultranacionalistes per aprovar lleis o treure endavant es Pressupostos Generals de s'Estat. Encara que per lo vist, s'etiqueta d'ultra i de radical només te la pengen en cas de que duguis sa bandera espanyola. Si es teu discurs és ranci i nacionalista però no dus una bandera espanyola sinó una ikurriña o una estelada seràs un bon català o un bon basc que té dret a lluitar per sa seua terra. Si defenses que s'escola només siga en català o en euskera ets un patriota que vol conservar sa seua llengua. Si defenses que s'escola només siga en castellà ets un fatxa perillosíssim. I si defenses sa llibertat lingüística i es dret de ses famílies a triar sa llengua de s'educació des seus fills, també ets un fatxot que vol prohibir es català i ses llengües regionals espanyoles.
Jorge Buxadé, advocat de s'Estat, professor universitari, vicepresident d'Acció Política i eurodiputat de Vox, acaba de publicar es llibre Soberanía. Por qué la Nación es valiosa y merece la pena defenderla. Reconec que encara no l'he llegit, però sa introducció fa gola: «El progre medio suele ridiculizar el sentimiento patriótico del español orgulloso de su legado, quien puede que no entienda España, pero sí la siente. Siente y quiere a España, y es consciente de ser heredero de algo más grande que él mismo. El progre culto dice «la Reconquista no fue un esfuerzo consciente», o «los Reyes Católicos no son España», o incluso «España surge tras la Constitución de Cádiz». Pero ¿qué es la nación? ¿Y qué es España? ¿Cuándo surgió la nación española? ¿Es el pueblo la nación? ¿Es el Estado? ¿Existe España por sí sola? ¿Es España producto de la Constitución, o la Constitución producto de España?».
D'acord amb ses tesis de José María Marco, en Buxadé reivindica sa Nació Espanyola exposant que es constitucionalisme no basta per defendre Espanya ni per resistir a s'avanç des nacionalisme separatista perquè no profunditza en sa idea d'Espanya com a nació. Es constitucionalisme tot sol no té sentit sense sa Nació Espanyola com a subjecte constituent a preservar —tal com estableixen es articles 1 i 2 de sa Constitució—, ni és capaç a oferir una alternativa atractiva an es nacionalismes català o basc, que no basen es seu discurs amb una freda reivindicació de s'Estatut d'Autonomia, per exemple, sinó amb una calorosa defensa de sa terra, sa llengua, sa cultura i sa identitat catalana o basca que ha persuadit emocionalment a molts de bascs i catalans. Sense dubte, ca teua és una raó per sa que lluitar sentimentalment molt més potent que un ordenament jurídic, per bo que siga. I aquí està es quid de sa qüestió. Es sentiments només es poden combatre amb sentiments. Es constitucionalisme necessita evolucionar inevitablement cap a un patriotisme espanyol que doni sa batalla des relat en defensa d'una Nació Espanyola històrica, plural, moderna i integradora davant es separatismes provincians o cantonals excloents.
Fins aquí tot bé. Però de repent, a mitjan entrevista a Libertad Digital, caic des botador quan Jorge Buxadé s'autodefineix com a nacionalista. Primer diu que no s'hi considera, però tot seguit reconeix que no li veu cap connotació pejorativa per dir que «hay un nacionalismo malo (es català) y hay un nacionalismo bueno (s'espanyol)». Finalment, explicant que no li agrada veure es cartells de ses grans multinacionals de menjar ràpid en es carrers de Madrid o Barcelona acaba confessant «¿Eres nacionalista? Sí, soy nacionalista». Segueix pensant que Vox no és un partit nacionalista, ni feixista, com va reconèixer es mateix Julio Anguita, en pau descansi. És un partit de dreta conservadora amb posicions lliberals com s'oposició frontal a s'anticonstitucional i discriminatori passaport Covid, però s'ha d'anar molt viu amb so llenguatge.
Vox té raó defensant sa Nació Espanyola i no només sa Constitució, ja que sa segona no té sentit sense sa primera. Espanya és anterior a sa Constitució de 1978, a sa de 1812 i inclús an els Reis Catòlics. Però una cosa és ser patriota i defendre sa teua nació, i una altra ser nacionalista i excloure a qui no pensa com tu, que és lo que fa es nacionalisme. Una ideologia que ha provocat dues Guerres Mundials, odis i terror a Europa i a tot el món, i de sa que ningú se n'hauria de sentir orgullós. ¿Patriotisme? Sí. ¿Nacionalisme? Mai.