Fa un parell de setmanes, la policia iraniana, els temibles Guardians de la Revolució, varen assassinar una al·lota de nom Mahsa Amin. Els energúmens varen trobar que portava el vel mal posat, que se li veia massa cabell, i la varen apallissar fins a matar-la. No sabem si a l'odi a la laïcitat, o a la manca d'entusiasme clerical, va actuar com a motor únic, o si s'hi va afegir un altre motor, en aquest cas alimentat amb la benzina de la xenofòbia. Faig l'observació perquè Mahsa Amin era kurda, i a l'Iran els fonamentalistes encara deuen enrecordar-se'n d'aquella república de Malia que va suposar una escletxa de llibertat, durant un temps molt breu, per a aquella nacionalitat oprimida.
Que a l'Iran la teocràcia feixista assassini una dona perquè no porta bé el vel no és la primera vegada que es produeix. N'hi ha hagut moltes de dones lapidades, posem per cas, per atemptar, des del seu punt de vista, contra la llei islàmica. (Posat sigui entre parèntesis: llegint l'Alcorà, això de la llei islàmica que apliquen aquests desgraciats es podria discutir de dalt a baix). De la mateixa manera que han penjat tota casta d'opositors al règim i de persones que no viuen segons el seu model totalitari (vull insistir que, sense ser teòleg, diria que és totalment contrari a l'Alcorà). El fet sorprenent, doncs, no ha estat l'assassinat de la senyora Amin, sinó el fet que hagi desencadenat unes protestes tan sonades i tan generalitzades.
Emociona veure les valentes dones de l'Iran treure's el vel enmig d'una manifestació, dient clarament que el porten perquè els obliguen, perquè els ho imposen, i no per voluntat pròpia. Un altre gest que s'ha repetit moltes vegades ha estat el fet de tallar-se els cabells, enmig de les manifestacions. Han aparegut persones destacades, ben visibles, demanant aclariments per la mort sota tortura de la jove que duia el vel mal posat. Una d'aquestes persones destacades era na Hadit Nijafi. Dic era perquè també hi ha perdut la vida. Enmig d'una manifestació, un policia iranià va desenfundar la seua arma de foc, li va apuntar directament al cap i va disparar. Hadit era una de les persones que més s'havia destacat cridant a les manifestacions, i fent crítiques ben obertes i clares del règim a través de les xarxes socials.
El fet que les dones iranianes vagin a la universitat, es formin, estudiïn, deu haver tengut un impacte molt important en aquesta revolta. Com el té l'accés a les xarxes socials, sempre permeables per molt que els règims dictatorials intentin d'impedir-ho. I mostren també una extraordinària capacitat d'autoorganització. El règim no ha estat capaç, ni tan sols amb la seua propaganda omnipresent, d'aturar la revolta. I, com sol ser habitual en aquestes ocasions, no li ha quedat altre argument que atribuir els desordres públics a la intervenció malèvola i interessada de les potències occidentals (d'algunes pèrfides potències estrangeres).
Cada vegada es veu més que el teló d'Aquil·les del règim teocràtic iranià són les dones desvetllades i valentes. L'oposició democràtica, encapçalada pel Consell Nacional de la Resistència Iraniana, no ha estat capaç, en més de quatre dècades, de tombar el règim iranià. Des de la política clandestina, no s'ha mogut l'estaca ni un mil·límetre de la seua posició de poder absolut. Diverses vegades, emperò, hi ha hagut moviments populars destacats a causa de l'acció de les dones insubmisses. I ara cada vegada ho veig més clar: casos com el de Mahsa Amin seran els que acabaran fent trontollar el règim (i, si tot va bé, l'enderrocaran). Perquè les dones iranianes, especialment les que s'han format i que tenen criteri propi, n'estan fins al capdamunt, de la teocràcia que oprimeix el seu país. Volen ser protagonistes, i ho volen ser amb totes les prerrogatives que això suposa. Volen vestir-se a partir dels seus propis criteris i de la pròpia voluntat, i no segons cap precepte religiós. Volen ser independents, per començar dels hòmens més pròxims, que solen ser també els seus opressors més conspicus. Volen poder ser agnòstiques o apuntar-se a d'altres religions (record el cas d'una exiliada iraniana a Eivissa que el primer que va ser va ser convertir-se al cristianisme: era una manera d'exercir la seua llibertat i de fer net amb el passat).
En tota aquesta revolta, el que més m'hi manca és la solidaritat clara, neta, oberta i sincera del moviment feminista a l'Occident. Només les he vistes clarament al costat de les iranianes, a Israel. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui.