El primer de febrer es va reunir a Palma, a l'auditori de la Universitat de les Illes Balears, el Consell Social de la Llengua Catalana, presidit per Miquel Company (que hi substituïa, com a president, la presidenta del govern i, per tant, del CSLC, Francina Armengol). El tema estrella era quin paper ha de tenir la llengua catalana en l'accés a places de servidors públics a l'àrea de Salut de les Illes Balears. Anteriorment, hi havia hagut un intens debat entre el govern, els partits que el formen, i diferents agents socials d'aquesta àrea per dirimir si el coneixement de la llengua catalana havia de ser un requisit o només un mèrit a l'hora d'accedir a places de servidor públic dins l'IB-Salut.
Llegint alguns mitjans de comunicació i les declaracions de membres d'un sindicat concret d'aquesta àrea, podia arribar a parèixer que hi havia una majoria de gent, dins l'àmbit de la Salut, que eren partidaris de reduir el coneixement del català, llengua oficial i pròpia de les Balears, a un simple mèrit. Segons com, alguns ciutadans haurien pogut arribar a pensar, fins i tot, que hi havia una majoria que es manifestava en aquest sentit.
Res més lluny de la realitat: dins el Consell Social de la Llengua Catalana, on hi ha representació de partits, sindicats, agents socials, col·legis professionals i un llarg i completíssim etcètera, hi va haver una majoria molt clara a favor que el coneixement de la llengua catalana constitueixi un requisit per accedir a la Funció Pública (en general) i a les places de l'àrea de Salut (en particular). Es varen manifestar a favor que tots els servidors públics a l'àrea de la Salut hagin de conèixer la llengua catalana, per exemple, el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, el Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers, la majoria dels sindicats (l'STEI fins i tot estava disposat a portar la qüestió als tribunals si no s'acceptava que el català havia de constituir un requisit), els partits del Govern, algun partit de l'oposició (com ara el PI), i la majoria dels mitjans de comunicació. Molt majoritàriament, per tant, l'opinió pública és favorable al fet que tot el personal de l'àrea de Salut, a les Illes Balears, hagi d'estar capacitat per poder atendre els pacients en la llengua oficial que aquests (els pacients) escullin. També hi està a favor una clara majoria parlamentària. D'on sortia, per tant, tot l'enrenou?
El problema rau, emperò, en el fet que falten metges, a la nostra comunitat autònoma. Com pertot arreu. El Departament de Salut té catalogades, a les nostres illes, quaranta-nou categories professionals (cadascuna amb la seua corresponent borsa de treball). D'aquestes quarant-nou n'hi ha una quinzena que no compten amb personal suficient per cobrir totes les places que compti amb la necessària capacitació en llengua catalana. En el procés d'estabilització de servidors públics que acdtualment s'està portant a terme, des de la Conselleria s'ha calculat que hi ha devers mil vuit-centes places que seran cobertes amb personal que compta amb el coneixement necessari de llengua catalana i devers tres-centes en què no hi ha prou personal capacitat en la nostra llengua per ocupar-les. Provisionalment, per tant, s'ocuparan places per part de servidors públics que no tenen la capacitació necessària en català. D'aquests, emperò, n'hi ha un percentatge elevat que compten amb uns certs coneixements de la llengua (potser tenen un certificat B2 on es necessita un C1, posem per cas) i que, per tant, en molt poc temps, amb una formació adequada, tendran la capacitació necessària.
Per a l'exígua minoria que queda sense els coneixements necessaris de llengua catalana, s'establirà un període de dos anys per formar-se. Ho hauran de fer obligatòriament, com és natural, i com la immensa majoria d'ells accepten de bon grat. I no es tracta només de reconèixer els drets lingüístics dels eivissencs, formenterers, mallorquins i menorquins, sinó de prestar el millor servei, la millor atenció sanitària possible. Una bona atenció dins l'àrea de la Salut passa per no fer traduir res a ningú que no li vengui de gust i, sobretot, per permetre que el pacient faci servir la llengua en la que s'expressi amb més comoditat. O la que li dongui la real gana d'utilitzar. Conèixer el català, idò, forma part, senzillament, d'una bona atenció sanitària. I qualsevol metge o infermer amb una mica de consciència professional així ho ha de reconèixer.
Diu molt poc de la professionalitat dels membres d'un determinat sindicat corporatiu el fet que s'oposin a aquesta disposició. Tots sabem que ho fan per nacionalisme (alguns potser també per classisme), però l'ofuscació patriotera topa, ai las!, amb el jurament hipocràtic. Però bé, com que no són gaires, tampoc no n'hem de fer gaire cas.