El periodisme d'investigació, el periodisme tot curt, pla i ras, lluita sistemàticament amb el poder, si realment exerceix la seua funció. Els periodistes ens han d'informar sobre què passa i els que ostenten poder moltes vegades prefereixen que determinades coses que realment s'esdevenen no siguin sabudes (o en tengui coneixement el gruix més esquifit possible de gent). Quan un periodista posa per davant la conveniència o no d'informar sobre determinades qüestions, del dret de la gent a tenir-ne coneixement, està pervertint la seua professió.
Últimament, hi ha hagut una eclosió de notícies sobre casos d'infiltració de policies en organitzacions que, en principi, no tenen per què ser delictives. Així, fa mesos vàrem tenir notícia de la infiltració d'un membre de la policia dita nacional en un sindicat d'estudiants (concretament, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans). L'esmentat infiltrat no devia ser especialment destre perquè es va fer passar per mallorquí quan era de Menorca. I algun dels estudiants de l'esmentat sindicat varen detectar les diferències d'accent (o de vocabulari), de manera que el varen posar sota la lupa de la sospita, fins que varen descobrir la seua autèntica identitat. Vaig comentar aquest cas per posar de manifest la importància de la dialectologia, si més no en determinades circumstàncies.
Més recentment, una publicació de l'esquerra alternativa barcelonina va destapar l'activitat d'un altre membre de la policia nacional infiltrat en una organització suposadament d'extrema esquerra, part d'això que ara se'n diuen «moviments socials», a la capital del Principat. Aquest policia no només s'havia infiltrat en un grup okupa i en el moviment per l'accés a l'habitatge, sinó que havia utilitzat mètodes infiltratoris que es veu que són de gran efectivitat. Concretament, el mètode afectiu. Segons ha transcendit, l'home havia tengut relacions sexuals amb vuit al·lotes de les associacions investigades. Posteriorment, aquestes al·lotes l'han denunciat i el porten als tribunals perquè consideren que, en certa manera, es va abusar d'elles, perquè el policia no els va manifestar la seua autèntica identitat. No sé si el cas, penalment, té gaire recorregut, perquè habitualment quan algú vol lligar sol tenir tendència a ocultar, si més no, part de la pròpia identitat. Si tothom fos transparent, les possibilitats de lligar amb èxit serien més aviat escasses. Si l'infiltrat hagués amollat, de bell principi, qui era, ni hauria lligat ni hauria fet cap informe sobre les associacions de les al·lotes que varen caure en la seua teranyina.
I, encara més a prop d'avui, ha sortit el cas d'un altre policia dit nacional infiltrat en determinats moviments socials a la ciutat de València. L'home parlava un català massa estàndard i es feia passar per un xicot de l'Hospitalet de Llobregat que s'havia traslladat a la capital del Túria seguint la seua al·lota.
Tot més vell que el pastar. Havia llegit prou literatura sobre moviments alternatius i ell mateix recomanava llibres als seus suposats col·legues. Va participar en les activiats dels grups, i fins i tot es veu que va destacar en les manifestacions demanant la llibertat del raper Pablo Hasél. Tot molt normal en un cas d'infiltració. Ningú no qüestionava la bona fe del nou militant abnegat.
He trobat interessant la roda de premsa que alguns membres de les associacions perjudicades de la ciutat de València han fet per comentar el cas. La professionalitat del policia contrasta amb les declaracions absolutament naïfs, d'una candidesa que esborrona, de les persones investigades.
Afirmen que el policia «tenia un perfil psicològic molt marcats. Era molt afable, tranquil, molt simpàtic, amb un punt de timidesa no sobreeixia, era fàcil parlar-hi», i fins i tot, «somreia molt». Cosa que ens duu a pensar, en principi, que devia ser un bon professional. Com diu un altre xic investigat, «tenir gent amb disposició sempre s'agraeix i ell tenia aquestes característiques». Un bon dia, emperò, es veu que l'home ja havia fet la seua feina i els va dir que se n'entornava cap a Barcelona. No comptava, de tota manera, que un periodista li seguiria la pista i s'acabaria descobrint la seua identitat. (Alguna cosa degué fallar, pel camí).
Els xiquets de València objecte de la investigació policial diuen que se senten molt traïts, molt estafats, i ho resumeixen tot en una frase que no té pèrdua: «és molt cruel». I què us pensàveu? Els estats tenen mecanismes obscurs, claveguerils, no transparents, per tal de mantenir el seu poder i de perpetuar-se. Teòricament, la policia només pot investigar secretament per ordre judicial, i en cas de terrorisme, tràfic de drogues o sospites de delictes similars. De vegades, emperò, hi ha qui va per lliure. No fa falta veure films americans ni ser Clint Eastwood per tenir-ne consciència.