La situació institucional del català constitueix l'anomalia més gran que podem trobar en el si de la Unió Europea. No hi ha cap altra llengua a Europa, cap ni una, que comptant amb nou milions de parlants no sigui oficial de l'Estat. De fet, la següent en nombre de parlants a no ser oficial de cap estat de la Unió no arriba al milió de parlants habituals. La no oficialitat del català, idò, a nivell europeu, és l'anomalia més gran... multiplicada per nou! Aquesta anomalia europea existeix, emperò, perquè tenim una anomalia prèvia, en aquest cas espanyola. El català no és considerada com a llengua oficial de l'Estat.
En condicions normals (i, en dir normals, vull dir estadísticament habituals), el català seria, juntament amb el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol. Però no: el Regne d'Espanya compta amb un model lingüístic desigualitari. En aquest model lingüístic, el castellà és considerada l'única llengua oficial de l'Estat. I la resta, innominades, ho poden ser tot just de les seues respectives «comunitats autònomes». Que una d'aquestes llengües es parli de manera majoritària a tres comunitats autònomes i a dos més sigui una minoria lingüística no hi fa res. No és oficial de l'Estat. L'aritmètica parlamentària ha forçat un acord perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar habitualment al Congrés dels diputats i se n'ha demanat l'oficialitat a Europa. Coses de necessitar els independentistes catalans! Si la cosa no depengués de l'aritmètica parlamentària, fa molts anys que tant el PSOE com el PP haurien pogut optar perquè el català/valencià es parlàs lliurement al Congrés o per demanar-ne l'oficialitat a Europa. I fins ara no havien decidit de fer-ho. En la mateixa línia, PP i Vox de València no han dit gall ni gallina fins que ha sortit la qüestió, forçada per les negociacions per al futur estadant de la Moncloa, i ara demanen que s'hi inclogui el «valencià». Des del meu punt de vista, es pot incloure el terme, sempre i quan quedi clar que no és diferent del «català» ni aparegui, com ocorre ara mateix als webs de molts ministeris, en dues pestanyes diferents. És tan fàcil com que la denominació sigui català/valencià.
La paradoxa, en el nostre cas, és que, mentre el català/valencià guanya posicions tant a les institucions espanyoles com a les europees (o està en camí de guanyarn'hi), en va perdent a nivell local.
Perquè els mateixos que reclamen que el «valencià» sigui usat normalment al Congrés dels diputats (supòs que mentre no els obliguin a ells a usar-lo), fan tot el possible per rebaixar-ne la seua situació a l'ensenyament, el fan innecessari a la funció pública al País Valencià o l'amaguen a les Corts Valencianes en les seues intervencions. El mateix ocorre a les Illes Balears. Mentre la nostra llengua progressa al Regne d'Espanya i a la Unió Europea, retrocedeix, sense pal·liatius, al Parlament de les Illes Balears (on han posat al capdavant un president que, en públic i de sentides meues, només usa l'espanyol), a la funció pública nostrada (ja ha sortit el decret que elimina el requisit de català per a l'àmbit de la Sanitat, sense anar més lluny), etc. Servidor és del tot partidari (i així ho porta escrivint fa més de quatre dècades) que el català es pugui usar normalment a totes les institucions de l'Estat (Congrés dels diputats, Senat, consell de ministres del govern espanyol, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Audiència Nacional, Exèrcit, comandament de la guàrdia civil i de la policia nacional, etc), a les de la Unió Europea (Parlament europeu, Consell de Ministres de la Unió Europea, Comissió Europea, Europol, etc) i a tot arreu. (Per cert, a l'ONU el català ja hi és present des de fa temps, per mor de la presència d'Andorra).
Però, sobretot, som partidari que els governants mostrin una coherència interior amb aquests avenços a nivell internacional. Per- què, si el català s'usa en un vint per cent de les intervencions (posem per cas) del Congrés dels diputats, s'hauria d'utilitzar en un cent per cent de les intervencions del Parlament de les Illes Balears. Perquè, si el pot parlar un ministre en les seues funcions, l'haurien de fer servir tots els consellers del nostre govern sense cap tipus d'empatx ni de problema. Perquè, si l'ensenyen a universitats d'arreu del món, hauria de ser la llengua totalment prioritària a totes les facultats de la Universitat de les Illes Balears. I hauria de ser la llengua habitual a tots els centres educatius de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. I hauria de constituir un requisit, i no un mèrit, per a qualsevol àmbit de la nostra funció pública. Com ho és el castellà a Castella-laManxa, per fer una comparació fàcil i del tot elemental.