Benvolguts integrants de la comunitat educativa, permeteu-me que comenci aquesta nova carta oberta amb algunes consideracions sobre l'evolució dels humans, i sobre els elements que han permès aquesta evolució (amb alguns moments que, certament, han estat d'inflexió, o revolucionaris). Els humans ens feim humans, entre d'altres coses, perquè un bon dia començam a caminar amb les dues cames, en comptes de fer-ho amb les quatre extremitats, i això permet que el nostre cervell creixi i es faci cada vegada més gran. La incorporació de noves capes de tel de ceba al cervell (i el seu consegüent augment de grandària) ens permeten d'introduir habilitats que, d'altra manera, haurien estat impossibles. I tenim els moments estelars cap a l'avanç de la Humanitat: la descoberta del foc, de la roda, l'inici de l'agricultura i l'assentament de poblacions estables i amb un cert odre social...
Un d'aquests moments estrella en la formació dels humans el constitueix -i, dins la nostra història, resulta relativament recent- el descobriment de l'escriptura. L'escriptura ens permet plasmar tota una sèrie d'informació sense haver de recordar-la en la seua totalitat. L'escriptura, doncs, constitueix un substitut, en certa manera, de la memòria. En qualsevol cas, n'esdevé una crossa. Sense l'escriptura, l'emmagatzematge d'informació hauria resultat del tot impossible, i avui els humans no seríem el que som sense la seua descoberta.
De mica en mica, els humans hem anat trobant sistemes més o manco sofisticats d'emmagatzematge, i avui podem comptar amb informació a l'abast que per al nostre simple cervell seria completament inabastable, especialment a través de les (ja no tan) noves tecnologies de la comunicació i la informació. Amb una simple cerca a google, podem trobar informació sobre aspectes remotíssims de civilitzacions desaparegudes, països llunyans i personatges de cultures que ens són totalment alienes. I podem traduir textos de llengües allunyades o trobar informació immediata sobre ciutats dels cinc continents o sobre personatges d'arreu dels darrers cinc mil anys.
Aquesta capacitat ens podria portar a renegar d'un element fonamental per a qualsevol aprenentatge: la memòria. Fins fa quatre dies, la memòria resultava l'element bàsic en el procés d'ensenyament-aprenentatge. En la infantesa de les persones de la meua generació, tot s'aprenia de memòria. Començaves a aprendre una llengua, no a partir de cap enfocament comunicatiu, sinó estudiant una taula de verbs de memòria. A l'hora de parlar amb algú, això no et servia per res, però la metodologia educativa no estava gaire més afinada. Posteriorment, la memòria es va denostar, gairebé en la mateixa mesura que es denostava la disciplina. De fer-ho tot de memòria (de cor, que deim en català genuí), vàrem passar a no fer-hi res, i fins i tot a menysprear el paper que la memòria juga en qualsevol aprenentatge. Perquè qualsevol cosa -posem per cas, a utilitzar una tecnologia qualsevol- la començam aprenent a través de la memòria. Si ho oblidàssim tot, tampoc no podríem navegar per internet, per dir-ho clar i ras.
Acceptam que el poble que perd la memòria col·lectiva està condemnat a repetir els errors històrics, per exemple. Consideram important recuperar la nostra memòria històrica, i hi feim esforços, fins i tot amb suport institucional. Entenem que la memòria col·lectiva constitueix un valor que hem de preservar. Instauram dies de coses absolutament diverses i allunyades per tal de preservar-ne la consciència i la memòria en el conjunt de la societat. Però també consideram que la memòria constitueix un element més o manco secundari a l'hora de dur a terme el procés d'ensenyament-aprenentatge. No hi ha qui ens entengui. Els humans tenim una capacitat de contradicció extraordinària.
És evident que no s'han de fer aprendre de memòria coses que no es comprenguin. Resulta del tot elemental que l'ensenyament de les llengües ha de tenir en compte, fonamentalment, que les utilitzarem com a element de comunicació. Sabem que no serveix de res aprendre períodes històrics o noms de reis i dinasties de memòria si no ho vinculam amb la vida de cada societat en cada etapa. Tot això queda fora de tota discussió. Però també resulta igualment elemental que no podrem aprendre res sense una base memorística. Perquè aprenem a través de diverses crosses bàsiques, una de les quals, inexorablement, és la memòria.
Avui dia imaginar aprendre un poema de memòria pot semblar extraterrestre, però no es pot representar una peça teatral sense haver exercitat (poderosament) la memòria. No memoritzam dates perquè les podem trobar a la xarxa sense cap problema, però ens és útil saber situar les etapes històriques (de la història política, cultural, de la filosofia...) per entendre amb un mínim de coherència els seus processos. Sense la memòria deambulam pel coneixement com gallines sense cap. Però encara n'hi ha que pensen que els infants i els adolescents no fa falta que aprenguin gairebé res de memòria, ni que siga per exercitar-la i tenir-la mínimament en forma. Que potser es tracta de fer candidats a la malaltia d'alzheimer des de la més tendra infantesa?