Pocs dies després de l'al·legat del president del Parlament de les Illes Balears sobre el «bilingüisme cordial» (calcat de la terminologia que usava en Feijóo quan era president de Galícia), el seu partit ens ha aclarit algun punt sobre aquesta «cordialitat». Per exemple, ens diuen que les reunions de professors amb pares es facin en bilingüe, o si no, directament, en castellà... perquè és l'única llengua que tots els espanyols tenen el deure de conèixer.
Com d'habitud, els extremistes han llegit poc i malament la Constitució espanyola. No debades hi varen votar en contra, quan es va promulgar. La Constitució diu clarament que tothom ha d'entendre el castellà, però no diu per enlloc que tothom hagi de parlar-lo sempre que a un altre li vengui de gust. Ben al contrari, no en diu res. Cosa que, ben clarament (no fa falta ser advocat per entendre-ho), indica que no fa falta que parlis castellà mai... si no vols. Per tant, els del partit de Le Senne no tenen arguments constitucionals per imposar la seua llengua a les reunions entre professors i pares i mares (d'altra banda, un acte de supremacisme que no aguantaria en absolut el principi d'igualtat entre els ciutadans, però ja hi estam massa acostumats).
Els ciutadans han de ser conscients dels seus drets (dins els quals, per descomptat, hi entren els drets lingüístics). Qualsevol catalanoparlant té dret a usar el català sempre que vulgui, on vulgui i amb qui vulgui... dins els límits, lògicament, de la Catalanofonia (és a dir, de l'anomenat domini lingüístic català, ço és, repetim-ho una vegada més, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer). Dins territori d'Andorra i del Regne d'Espanya hi tenen tot el dret, a usar sempre el català. I a la part de la Catalanofonia que queda dins les repúbliques francesa i italiana, si no el dret constitucional, sí que hi tenen, ben clarament, el dret moral. Per tant, els professors tenen tot el dret (i llavors raonaré per què també tenen el deure) d'adreçar-se en català als pares i a les mares d'alumnes durant les reunions que hi mantenguin.
Al llarg de la meua vida laboral, he participat en moltes reunions amb pares i mares, i m'he trobat moltes vegades amb algun que em demanava que parlàs en castellà. Me n'he trobat que m'ho demanaven per favor, educadament, i d'altres que feien servir l'imperatiu absolutament antipàtic. I sempre els he respost igual: per una persona (o un grup de persones) que afirmin no entendre'm, no deixaré la resta sense el dret d'escoltar-me en la llengua d'Eivissa. Si hi ha coses que no queden clares, al final de la reunió, les explicaré a qui no les hagi entès en qualsevol de les llengües en què puc expressar-me. L'experiència em va mostrar que, moltes vegades, qui m'havia demanat de canviar de llengua al final no em demanava res. Segurament perquè ho havia entès tot. Poques vegades, algun pare quedava perquè li explicàs millor algun aspecte d'allò que havíem comentat. Canviar de llengua, idò, era totalment innecessari. Es tractava, bàsicament, d'un acte de submissió que, fins i tot inconscientment, sol imposar el supremacisme espanyolista.
Els extremistes, al Parlament, són, en canvi, ben conscients d'allò que volen imposar i per què ho volen imposar. No en tenen cap dubte. Forma part de l'ideari del seu partit (contra la Constitució, per cert) i del seu ADN ideològic. Amb profundes petjades de les pitjors etapes amb absència total i absoluta de democràcia. Volen imposar el castellà perquè, presos d'un jacobinisme delirant, consideren que Espanya només hauria de tenir una llengua, que tothom l'hauria de compartir i que la resta, com a molt, haurien de fer el paper d'escorrialles de caire folclòric.
He dit que, des del meu punt de vista, els professors, en canvi, tenen el deure d'expressar-se en català, a les seues reunions amb els progenitors dels seus alumnes. Ben sovent, tenen el deure de fer-ho perquè així ho especifica el seu Projecte Lingüístic de Centre, aprovat democràticament pel Consell Escolar de cada escola i institut. Qui usa una llengua diferent del català quan el PLC diu que la llengua de les Balears és la llengua vehicular del centre està contravenint les disposicions legals. I, per si el deure legal no fos suficient, hi ha també el deure moral. Com sabran, els pares no catalanoparlants que visquin en un ambient íntegrament castellanitzat, que la llengua no és una cosa que ens hem inventat per fer la punyeta, si no la feim servir amb tota normalitat, amb la mateixa normalitat que ells fan servir el castellà als Països Castellans? Com aprendran català, si no els enviam les comunicacions en la nostra llengua? Com formaran part plenament de la nostra comunitat (autònoma) si no s'incorporen a la comunitat lingüística catalana?