Per segona vegada, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha utilitzat la seua esposa, Begoña Gómez, per mirar de treure'n algun rèdit polític. Si més no, aparentment. La primera ocasió va ser molt clara. El president va agafar-se uns dies de «meditació» perquè el sistema judicial sotmetia a un setge (judicial i mediàtic) la senyora Gómez. En això del setge, tenia tota la raó. Però no era el setge més destacable dels que s'han patit, des de l'àmbit de la política, a la pell de brau. Al mateix temps que Pedro Sánchez clamava contra els atacs a la seua esposa des de les togues més o menys de Vox, s'ocultava, per exemple, que a la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya, hi havia un candidat número u, que llavors va resultar ser el segon a obtenir més escons i vots, que no podia participar-hi normalment. I no hi podia participar per la mateixa raó patida per la senyora Gómez, però amb molta més intensitat. No hi podia participar per mor de la persecució judicial. El candidat de Sánchez en aquestes eleccions campava lliurement per tot el territori del Principat de Catalunya, mentre el president Puigdemont havia de fer campanya des de la Catalunya més acostada al Regne d'Espanya, que és la del nord, part avui de la República francesa. No en va dir res, no, el senyor Sánchez, d'aquesta malaurada circumstància. No en va dir res, de la persecució judicial a la majoria dels líders polítics catalans. No va tenir ni una paraula de consideració per a tot el seu patiment. L'actitud del president del govern espanyol, evidentment, va indignar moltíssim una part important de la societat (catalana i no catalana, perquè bastava tenir un mínim de sensibilitat democràtica, per indignar-se).
El candidat perseguit va veure, en començar la campanya, com moria la seua mare i ell no podia assistir al funeral. Com li va passar al conseller Puig amb son pare, o al conseller i eurodiputat Comín (de manera molt més tràgica, perquè son germà i sa mare anaren a acabar els dies a Flandes per poder ser amb son fill). En aquella breu compareixença sense preguntes, Pedro Sánchez no va tenir cap paraula de condol per a cap d'ells. Es va queixar -amb raó, no ho negaré- de la persecució judicial a la seua esposa. Però la que han patit i pateixen gent com Tamara Carrasco, Pablo Hasél o Josep Miquel Arenas, Valtònyc, li devia ser ben igual. Ni una paraula per a una al·lota que va haver d'estar un any confinada al seu poble sense haver fet res, o per un home que és a la presó perquè va cantar una cançó determinada, o un altre que ha patit anys d'exili pel mateix motiu. No se'n va enrecordar, no, en Sánchez, de tots aquests perseguits, com a mínim igual d'injustament que Begoña Gómez. I amb molta més sanya i amb conseqüències molt més devastadores.
Per això sobta encara més tot el xou muntat per les declaracions de l'estrambòtic president de l'Argentina, Javier Milei, en un akelarre d'extremistes que es va celebrar a Madrid. Allà el llengut va arriar el qualificatiu de «corrupta» per referir-se a l'esposa del president del govern espanyol. No va mostrar-se, es pot ben comprovar, especialment diplomàtic. Però ens podem demanar si que el president de l'Argentina insulti l'esposa del primer ministre espanyol constitueix causa suficient per cridar l'ambaixadora a Buenos Aires i per posar en qüestió les relacions entre el Regne d'Espanya i la República Argentina. Perquè insultar la dona del primer ministre espanyol no és insultar Espanya. És un acte de garruleria política i de manca de sentit comú. De la mateixa manera que dir que el president argentí li pega a la farlopa no és insultar l'Argentina, sinó tenir la llengua massa llarga i probablement excessivament bruta.
Voldria posar atenció, emperò, en un fet que consider important: l'incident per les declaracions del president argentí i la desmesurada reacció del primer ministre espanyol han servit bàsicament per col·locar una cortina de fum perquè ningú no parli del que va passar a Madrid, en la trobada d'extremistes. Parlant de l'incident ningú no ha dit res de què es va tractar en un encontre on hi havia la flor i la nata de l'extrema dreta europea. Posant el focus dalt na Begoña Gómez, no s'ha escrit sobre els acords presos en aquest akelarre, sobre les politiques que s'hi han dissenyat ni sobre les sinergies que s'han establert entre tots ells. Tampoc no s'ha focalitzat el servilisme d'un grapat de grans empresaris espanyols envers l'argentí. Agafant la superfície, abandonam tota substància. Mediàticament, periodísticament, no en queda absolutament res. I a mi, particularment, m'interessa molt més aquest aspecte que no el que es pugui dir sobre drogues, corrupció o rock&roll.
Si no fos perquè... diria que fins i tot podríem arribar a sospitar que hi podria haver hagut un acord entre Milei i Sánchez per crear aquesta cortina de fum i no parlar de coses més incòmodes.