Al llarg d'aquestes dues últimes setmanes, he sentit el mateix diagnòstic de la mà de gent tan diversa com el catedràtic de Dret de la Universitat de Sevilla Javier Urías i un parell d'il·lustres advocats mallorquins, en un dinar a Palma. Sense haver-se comunicat els uns amb els altres, coincideixen que un dels grans problemes del poder judicial a Espanya és la manera com es fan les oposicions a jutges. Comencem per aquí: al Regne d'Espanya, els jutges ho són per oposició (i, passada l'oposició, si no fan cap desastre massa gran, ho són per tota la vida). A d'altres llocs, els jutges es trien democràticament. Com els fiscals o els xèrifs. Aquí no, aquí tot el poder judicial queda fora de les eleccions democràtiques. Des del meu punt de vista, el sistema és, si més no, discutible. Per mi, caldria que fossin elegits, com els polítics. Però bé, acceptem que els jutges siguin funcionaris.
En aquest cas, la qüestió ja està resolta? Ni de bon tros! A La Justicia en el banquillo, el professor Urías ho explica de manera meridianament clara. I els advocats nostrats ho corroboren al cent per cent. El problema radica en com es fan les oposicions a jutges. Al Regne d'Espanya, una oposició a jutge és merament memorística. Els jutges han de conèixer les lleis de memòria. Se les han de saber de cor, encara que es puguin consultar a internet en un segon. Això no hi fa res. Que allò que ocupa la memòria no ho ocupin d'altres activitats necessàries per a l'exercici de la carrera judicial.
Moltes vegades ens hem preguntat -alguna en aquesta mateixa tribuna- com pot ser que, a les facultats de dret espanyoles, encara s'estudiïn personatges com Carl Schmidt, encunyador del «dret penal de l'enemic», aplicat per primera vegada a l'etapa dels nazis, a Alemanya. Posteriorment, acabada la II Guerra Mundial, Schmidt va ser proscrit al seu país, i avui només en saben alguna cosa els estudiants avantatjats d'Història. Però aquí se'l continua aprenent com a teòric del Dret. I esment aquest, tan visible, per estalviar-me'n un reguitzell més.
El temari d'oposicions a jutges està en consonància amb tot això. Es tracta de memoritzar lleis a balquena, de fer servir molt la memòria i molt poc el cervell. Perquè no hi té cap pes rellevant, per exemple, la qüestió de la mediació, ni d'altres matèries imprescindibles per a l'exercici de la judicatura, com ara la Història, l'Ètica o la Filosofia en general. Tot això no té cap importància. A redòs de tots els conflictes que els jutges espanyols han tengut a Europa, a tot el continent els practicants del Dret han pogut constatar la ignorància supina dels jutges espanyols (sempre em ve al cap aquell document que Llarena va enviar a un tribunal brussel·lenc de llengua flamenca traduït al francès!), la seua manca de formació en qüestions fonamentals (i que ells tracten dia a dia). Si encara confonen legítim i legal, i sempre donen prioritat a allò que és legal davant el que pugui ser legítim!
No és estrany que, amb l'empanada mental que han de dur, facin aquestes confusions i estiguin tan peixos en altres històries. No sortim de Bèlgica i anem a la formació lingüística dels jutges. A Flandes, un jutge, per exercici, hagi nascut on hagi nascut de Bèlgica, sigui neerlandòfon o francòfon, ha de tenir el C2 de Flamenc. Aquí els jutges hi poden exercir de manera recalcitrantment monolingüe. Hi ha jutges, sense sortir de l'illa d'Eivissa, que fan pràcticament totes les sentències en castellà. I que, no només ho troben la cosa més natural del món, sinó que no tenen ni la més mínima intenció de modificar el seu capteniment.
Si hom vol exercir de jutge a les Illes Balears (o a Catalunya, o al País Valencià), l'examen de llengua catalana hauria de ser part del concurs-oposició. I hauria de ser una part dura de l'examen. Co ho hauria de ser el coneixement de les institucions europees i la diversitat legislativa del nostre petit continent. Com ho hauria de ser el domini fluid del cabdal comunitari (sense haver-se'l d'aprendre necessàriament de memòria). Com haurien de conèixer de punta a punta les característiques específiques de la societat on serveixen: usos i costums, tradicions, cultura popular, elements de comunicació específics, folklore, literatura pròpia, i un llarg etcètera sense el qual impartir justícia sempre serà, necessàriament, cosa esbiaixada. Aquests coneixements són requerits, precisament, per garantir la igualtat entre els ciutadans. Perquè, així com sovent el que és legítim és contrari al que és legal, també la igualtat de tracte passa per conèixer fil per randa totes les especificitats.