Ens trobam en plena celebració de les Festes de la Terra 2024. Durant aquestes festes celebram la fita fundacional de les Pitiüses actuals, l'any en què varen ser conquerides per Guillem de Montgrí per a la Corona Catalanoaragonesa, oficialment Corona d'Aragó, l'any en què varen entrar a formar part de la Nació Catalana. Si fóssim un país independent, celebrar les Festes de la Terra, unes festes de conquesta, tendria fins i tot un toc imperialista. Però som part molt perifèrica d'una nació sense estat, i això canvia fonamentalment el sentit de la celebració. Sense 1715, el significat de 1235 seria prou diferent.
Els eivissencs i formenterers partidaris de l'autodeterminació del nostre país i de la seua independència sabem que un dia canviarà la data de la nostra Diada. Un dia, no sabem quan, però esperem que sigui abans de massa temps, i, si pot ser, sense sobrepreu de dolor, passarem la Diada al dia en què es proclami la independència de la nostra nació. Com es fa pertot arreu. Però, mentrestant, la Diada és el 8 d'agost i les Festes de la Terra van de Santa Maria a Sant Ciríac. Admirem, passat el temps, la capacitat de batejar que tenia mossèn Isidor Macabich: va ser ell qui va proposar que les festes dels patrons es diguessin Festes de la Terra. Anys després, la música del rètol sonava més a partit sobiranista que no a festivitat religiosa. Però pens que, siga com siga, el terme està molt ben trobat. Gràcies, Macabich!
Enguany, des del meu punt de vista, les Festes de la Terra haurien de recuperar amb força el to reivindicatiu. Durant aquest darrer any, paradoxalment, des de les suposades institucions d'»autogovern», s'està posant setge al nostre principal tret d'identitat nacional: la llengua. Amb els vots del PP, de Vox i de sa Unió de Formentera es va escollir un president del Parlament de les Illes Balears que no usa mai la llengua catalana en les seues intervencions (tot i que es vanta de tenir el C1 de Català; l'hi degueren regalar, però pens que no degué ser a la Universidaz Carlos III) i que no té cap empatx a l'hora d'estripar fotografies de persones represaliades pel franquisme (àdhuc assassinades), com Aurora Picornell. Des de Govern de les Illes Balears s'ha reemprès el trencament del consens lingüistic a l'Educació, que va començar a l'etapa de Gabriel Cañellas i que ningú no havia gosat tocar fins que va entrar en acció el futur cadet José Ramón Bauzá i va decidir dinamitar-lo.
Darrera la llengua, òbviament, hi va l'autogovern i tota la resta. No té cap credibilitat el suposat to reivindicatiu davant Madrid si es fa tot el possible per afermar la colonització de les nostres illes. Però hem de recordar que, a Eivissa i a Formentera, hi ha societat civil. I esperem que no quedarà aturada ni de braços creuats. Ben al contrari: que es despertarà, de mica en mica, un activisme que sembla més que endormiscat. Deu ser cosa de la calor.
Mentrestant, demà, amb diversos actes, entre els quals un dinar popular al Parc de la Pau, la Plataforma per la Llengua celebra els seus trenta anys de la seua constitució a Eivissa. Érem a principis de la dècada dels norantes, i al continent la Plataforma havia començat a caminar. Una colla de gent vàrem pensar que, si feia falta al continent, encara en feia més a les illes Pitiüses. I vàrem posar en marxa la secció eivissenca de la Plataforma per la Llengua. Un acudit d'en Toni Munné em duu encara l'aliniació del Barça d'aquell moment. Amb els noms d'Amor, Figo, Haghi i Kodro, Munné ens recitava, entre rialles de tothom, aquesta verdusca tirallonga: «Amor, no em toquis el Figo Haghi, que em Kodro». La Plataforma feia molta falta, i en continua fent. De la col·laboració entre la Plataforma per la Llengua i l'Institut d'Estudis Eivissencs (i de l'Obra Cultural Balear a Formentera) en sorgeix una energia que, davant l'accció antieivissenca, antimallorquina, antibalear de les nostres institucions d'»autogovern», fa més falta que mai.
Les Festes de la Terra tenen sentit si hi revindicam allò que som, però, sobretot, allò que volem ser. Perquè, des de la nostra perspectiva local, podem accedir a la universalitat. Si ens deixam trepitjar els notres principals trets d'identitat, quedarem encasellats en una mena de marasme zombi en el qual no podrem defensar cap valor ni cap projecte de futur.