Analitzar les irregularitats, imprecisions i errors lingüístics garrafals que hom fa servir en l’àmbit de la política, dia rere dia, cuida fer explotar el cap. I no pens que sigui només per la calor persistent que estam patint des de mitjan primavera. Resulta que, en les negociacions entre ERC, JxCAT i PSC-PSOE per fer president Salvador Illa a Catalunya i per mantenir de president del govern Pedro Sánchez a Espanya s’acordà un «finançament singular» per a Catalunya. Singular vol dir que no n’hi ha cap que sigui igual. Qualsevol alumne una mica espavilat de tercer de primària ho pot entendre. Idò bé, ja han sortit diversos portaveus del govern espanyol a dir que el «finançament singular» de Catalunya serà extensible a totes les comunitats autònomes. Vaja, que no serà singular ni res que li sembli.
Sembla que, al principi de la transició a la democràcia, en aquell acord entre franquistes que es passaven a demòcrates i antifranquistes que ho acceptaven en ares de la pau i de la convivència, hom va decidir que el País Basc tendria els diners (concert econòmic) i que Catalunya (i, per extensió, el País Valencià i les Illes Balears) conservarien la llengua. Els bascos s’estimaren més els diners i els catalans, sempre tan romàntics, la llengua i la cultura.
El problema és que els diners són una cosa tangible i quantificable, mentre que la llengua i la cultura són prou més etèries. Així, passades quatre dècades i mitja, els bascos s’han quedat la pasta que els corresponia i els catalans estam en procés de perdre la llengua i tenim la cultura completament diluïda. No crec que hi hagi cap dubte sobre qui hi ha sortit guanyant, en aquesta transacció dels acords de la transició.
En qualsevol cas, els acords que varen portar el Regne d’Espanya, després del franquisme, a la democràcia parlamentària es va mostrant, dia a dia, que estan completament periclitats. Que ja ningú no els accepta. Fonamentalment, no els accepten els que venien del, diguem-ho així, bàndol franquista. Es mantenia la «unitat d’Espanya» a canvi de bastir un «Estat de les autonomies», amb autonomia per a les nacionalitats i regions (autonomia, atenció!, no vol dir descentralització administrativa, vol dir tota una altra cosa, ben diferent). S’acceptava el castellà com a llengua oficial de l’Estat a canvi d’oficialitzar les llengües diferents a les comunitats autònomes on es parlassin, i, per tant, es reconeixien els drets lingüístics dels catalanoparlants. Etcètera. Avui, evidentment, tot allò és pur paper mullat. La dreta espanyola, i bona part de l’esquerra, se’n rifen, d’aquells acords de finals dels setantes del segle vint.
Com que els acords ja no existeixen, pens que va sent ben hora que, a les Illes Balears, posem, com se sol dir ara, el comptador a zero. I que reivindiquem allò que ens pertoca. No serà la primera vegada, però tampoc no crec que faci cap mal insistir-hi. Per justícia distributiva, per dignitat com a poble, per necessitat social, les Illes Balears hem d’accedir a un Concert Econòmic amb l’Estat com el que tenen el País Basc i Navarra. Observau que no he dit «semblant al que», ni res per l’estil. Un concert COM el que tenen el País Basc i Navarra. El model ja existeix, i, pel que es pot veure amb el pas del temps, funciona meravellosament.
Evidentment,el concert econòmic aniria molt bé per a les Illes Balears, perquè tendríem moltíssims més recursos a l’abast (totalmenft merescuts, perquè surten del treball i de l’esforç de la nostra gent). Amb aquests recursos, podríem millorar el benestar de les persones que viuen a les nostres illes, millorar, en definitiva, la nostra societat. Amb aquests recursos, la nostra sanitat estaria menys col·lapsada, l’assistència seria millor, i també podríem millorar l’Educació i deixar les últimes posicions del rànking a l’hora d’avaluar-ne els resultats.
Paradoxalment, encara que a primera vista pugui semblar el contrari, si les Balears (i Catalunya, i el País Valencià) comptàvem amb concert econòmic, també milloraria la situació econòmica, si més no a mitjà i llarg termini, a la resta dels territoris del Regne d’Espanya. Perquè s’hauria d’implantar una nova cultura, allunyada de la subvenció, de la paparra a la pell de les comunitats autònomes més productives. I, per tant, tothom s’acabaria espavilant i millorarien arreu les condicions econòmiques. Hem de posar en marxa, idò, tan extensament com siga possible, la revindicació del Concert Econòmic.